Publicitat
Publicitat

FOTO CONTE

El boig del Facebook

Us explicaré una cosa sobre aquesta foto i estic segur que no em creureu. La vaig fer aquest febrer, al Caire, i us asseguro que en el moment de disparar no em vaig fixar en què deia el cartró. Sembla impossible no llegir la paraula. Però és que ara que la veiem emmarcada, la mirada busca espontàniament el centre de l'enquadrament i topa amb les majúscules. Les lletres és el primer que llegim i just després l'expressió del personatge. D'aquesta manera sumem el concepte Facebook i el concepte somriure i ja tenim una història mínima.

Quan la foto està impresa tot sembla molt fàcil, però sobre el terreny no queda tan clar com trobar una bona història. Aquell vespre, a la plaça Tahrir, com arreu on la gent protesti, els periodistes anàvem buscats. Els càmeres de televisió eren els més sol·licitats -als fotògrafs només ens valoren quan no hi ha res més-. La situació era estranya. La policia havia desaparegut feia dies i un blindat muntava guàrdia en un lateral de la plaça. Es deia que elements favorables al règim s'havien mesclat entre els manifestants i esperaven l'ordre per actuar coordinadament. Hi havia nervis.

La primera impressió que vaig tenir d'en Halil va ser amenaçadora. Imagineu que sou en un lloc ple de gent i, de sobte, corre cap a vosaltres algú que fa metre noranta i du roba caqui. De seguida vaig veure'l somriure i que no anava uniformat. Duia un cartró, però no deixava de mirar-lo als ulls. Alguna cosa m'inquietava. Havia sentit a dir que el règim havia obert les presons per utilitzar els criminals contra els opositors. També podien haver deixat escapar malalts mentals, i alguns bojos poden ser perillosos, encara que els alterin idees democràtiques. L'home reia mossegant-se la llengua i vaig creure que, realment, era curt de gambals. Em va semblar que només volia que li fes una foto, així que n'hi vaig fer un parell pensant, com així va ser, que marxaria content.

Aquella nit, a l'hotel, triant el material per enviar-lo a l'agència, vaig quedar parat en llegir la paraula, escrita en vermell, amb tipografia proporcionada i perfilat negre per donar-hi relleu. Quan la va rebre, el meu cap va quedar encantat. Em va telefonar per dir-me que la imatge explicava amb precisió el paper essencial de les xarxes socials en la Primavera Àrab. Però jo hi continuava veient un desequilibrat amb un cartró. Tant se val, final de la història, vaig pensar, i la foto va aparèixer en no sé quants diaris.

Un parell de dies després, mentre menjava un entrepà que m'havien preparat al restaurant de l'hotel, algú se'm va asseure al costat. No el vaig veure venir. Era ell. No duia cap cartró. Em va donar les gràcies, ens vam presentar i vam xerrar una estona en un anglès força correcte. Per què mostraves el cartell?, li vaig preguntar. Em va dir que a prop de la plaça un fill seu tenia un local amb ordinadors, i que ell li buscava clients. També em va explicar que era fuster i que, per culpa de les protestes, no li arribava fusta i no podia treballar, i que necessitava diners. Em va demanar que li deixés 50 dòlars o euros. Vaig somriure i li vaig dir que no el creia. Llavors em va ensenyar la mà esquerra. A l'índex li faltava una falange. Quin fuster té tots els dits?, em va dir. Un de bo, amic Halil, li vaig respondre, i vaig buscar la cartera. Segurament t'han pagat molt més per la meva foto, va dir mentre esperava cobrar.

Em va semblar just donar-li un parell de bitllets de cinquanta. Se'ls va guardar i me'n va demanar dos més. Per al fill, va dir, així jo contribuiria a la jove democràcia egípcia. M'hi vaig negar. L'home va tornar a somriure mossegant-se la llengua, es va aixecar i va marxar. Vaig veure'l caminar cap al blindat i em va semblar que un soldat es quadrava. Va xerrar amb un oficial que l'escoltava amb respecte i gravetat. Li va ensenyar els dos bitllets que acabava de rebre i n'hi va donar un mentre em miraven.

Vaig captar aquest moment precís perquè els observava a través de la càmera. Tenia una bona història i tenia una foto excel·lent que l'explicava. Aviat, però, no tindria càmera.

Més continguts de