Des d'aquest estiu es poden recórrer els itineraris que s'han adequat a la vall Ferrera per conèixer la història de la producció del ferro a la vall. La marca Boscos de Ferro vol revaloritzar aquest patrimoni cultural i ser una eina de desenvolupament per a aquesta vall del Pallars Sobirà.
Els boscos cobreixen actualment tota la vall Ferrera i atrauen els amants de la natura. Però això no ha estat sempre així. Durant gran part dels últims dos mil anys aquests boscos no han parat de treure fum. Un fum provinent dels centenars de carboneres que s'amaguen avui en dia sota els troncs dels arbres que omplen la vall. I no només s'hi amaguen carboneres, sinó que també s'hi han descobert restes de mines i de forns que van començar a funcionar a l'època romana.
Tot aquest patrimoni cultural s'està rendibilitzant amb el projecte Boscos de Ferro, que vol atreure visitants a aquesta vall i explicar-los la història que s'amaga sota els seus arbres.
Un patrimoni únic
Però què té d'especial aquesta vall? Ho explica Òscar Augé, impulsor del projecte quan era delegat del departament de Medi Ambient i Habitatge de l'Alt Pirineu i Aran: "Aquí hi ha un patrimoni únic. I diem únic perquè en altres zones del Pirineu s'ha donat valor a la producció metal·lúrgica dels últims segles (sobretot des del segle XVII o XVIII). Però en canvi, a la vall Ferrera podem explicar la història de la producció de ferro des de l'època romana fins fa 100 anys".
I l'alcalde d'Alins (el municipi que coincideix en extensió amb la vall Ferrera), Josep Poch, afegeix que en aquest territori s'hi ha treballat tant la siderúrgia perquè "el ferro que sortia d'aquí era de molta qualitat" i perquè els boscos que cobrien la vall subministraven la fusta necessària per fer el carbó que demanaven els forns.
A la recerca de les restes
Uns itineraris senyalitzats pel bosc de Virós (l'indret on s'han trobat més jaciments que evidencien la producció de ferro) permeten conèixer ara les restes que encara hi ha d'un miler de carboneres, una quinzena de forns metal·lúrgics i més de 200 mines de mineral de ferro. Això és possible per la tasca de recerca que han fet des de fa deu anys un equip d'arqueòlegs del departament de prehistòria de la UAB, un equip de geòlegs de l'Escola de Mines de la UPC i un equip de recerca en àrees de muntanya i paisatge del departament de geografia de la UAB.
El ferro i els romans
Les restes més antigues que s'han trobat de producció de ferro a la vall són de la segona meitat de l'Imperi Romà, és a dir, d'entre els segles III i V de la nostra era. El que es pot veure d'aleshores són restes de les mines d'on extreien el mineral de ferro (sobretot rases i pous oberts, però també galeries), forns on transformaven el mineral en metall i carboneres per fer l'imprescindible carbó que alimentava els forns. L'equip d'arqueòlegs de la UAB explica que aquests centenars de restes que han trobat constitueixen la producció siderúrgica més important a Catalunya de què es té constància de l'època romana.
Totes les restes estudiades fan intuir als arqueòlegs i geògrafs que la producció de ferro en aquella època va comportar un impacte fort sobre la vegetació, ja que en aquell moment calien entre 12 i 15 quilos de carbó per fer un quilo de ferro. La conseqüència va ser que la densitat i l'extensió del bosc van caure dràsticament i, per exemple, va disminuir molt la presència de faigs i avets, i en canvi van augmentar els pins.
La farga catalana
Tot i que després de l'època romana i al llarg dels últims dos mil·lennis hi ha evidències de producció de ferro a la vall (sobretot de l'època visigòtica i de l'Alta Edat Mitjana), l'altre període en què es va produir d'una manera més intensiva va ser a partir de la segona meitat del segle XVIII.
És el moment en què es posa a funcionar la farga catalana. Aquesta nova tècnica permetia transformar el ferro a temperatures més elevades i produir-ne més i de més qualitat amb la mateixa quantitat de mineral. Aleshores, a la vall Ferrera s'hi instal·len tres fargues i és el moment en què arriba a tenir més població. De fet, hi arriben a viure unes 2.000 persones, molt per sobre de les 250 actuals.
Competència i final
Però durant la segona meitat del segle XIX, la siderúrgia a la vall tocarà fi, ja que la farga catalana no pot competir amb els alts forns perquè requereix molt més carbó, i es queden sense fusta perquè acaben explotant pràcticament tots els boscos de la vall Ferrera.
Aquests boscos, però, els últims anys s'han anat recuperant i actualment són un atractiu turístic i, per tant, poden oferir una nova oportunitat de futur per a la gent que viu a la vall i que hi vol treballar.
