Un brindis per la rambla dels Ocells
”Algun dia tot tornarà a ser com abans”. En els moments més impensats, me’n recordo d’aquesta rèplica fulgurant de Poble Nou (sempre s’acaba retornant als clàssics), possiblement escrita de pròpia mà per un servidor de vostès (excusin si em cito a mi mateix).
No sabria dir si la pronunciava la tieta Victòria, la Rosa o l’Antònio –aquell gran home–, encara que també l’hauria pogut pronunciar, a la vida real, el rabí de la sinagoga del carrer Avenir. Perquè, conscients o no, compartim un deix d’enyorança del paradís terrenal, tots els que hem nascut en aquesta nostra cultura judeo-cristiana (adjectiu que els costums vigents obliguen a dir entre basques, erupcions cutànies i atacs epilèptics). En nosaltres hi ha una nostàlgia d’un temps pretèrit, a penes entrevist, en què la vida hauria estat més feliç, alegre i plaent, amb els rius semblants a un bufet lliure de postres. Potser és només un somieig. També alguns espectadors dels anys 40 pensaven que Rita Hayworth a Gilda, a la cinta original, lliure de censures, no només es treia el guant sinó que es despullava del tot (a mi gairebé em convencen). Sense destorbar ningú, se n’anaven a dormir més contents i escalfeïts. Dit això, baixava jo caminant per la Rambla de Barcelona amb el propòsit de millorar la circulació de la sang estudiada per Servet durant el segle XVI (és una dada cultural que introdueixo), quan a la rambla dels Ocells em vaig aturar davant d’un cartell que deia: “Prou Mentides. No al tancament de les parades dels antics ocellaires de La Rambla”. I recollien signatures. M’hi vaig acostar, disposat a adherir-m’hi entusiasta, quan em van aclarir que no exigien el retorn de les parades dels ocells, sinó el manteniment de les actuals, que són, a saber: una parada d’artesania en vidre, una de torrons d’Agramunt, una de gelats artesans, una de coques –tot i que no són les acreditades Cruji Coques (a l’hora de triar aquest nom es devien herniar)–. Francament, a mi el que m’hauria agradat és que tornessin les parades d’ocells, sovint m’entretenia mirant les gallines de Guinea, les caderneres, els pit-rojos, les tórtores. I llavors vaig repetir en veu alta, d’esma: “Algun dia tot tornarà a ser com abans”. Vaig mirar amunt i vaig veure, a un cantó, alçar-se el quiosc modernista de Canaletes, com un espectre.
