Publicitat
Publicitat

La caiguda en desgràcia dels déus al Grec

Tomaz Pandur feia molt de temps que volia portar a l'escenari la famosa pel·lícula de Luchino Visconti La caduta degli dei , una història d'ambició i crueltat al voltant de l'aristocràtica família Von Essenbeck, que mostrava la connivència del poder fàctic amb el creixement del partit nacionalsocialista a l'Alemanya dels anys trenta. I el resultat és un desastre proporcional a l'expectació que havia despertat (entrades exhaurides per a les tres funcions).

I ens preguntem: per què el director eslovè tenia aquest desig? ¿Per què Tomaz Pandur relaciona en les seves declaracions la Guerra dels Balcans amb la pel·lícula, tot i que hi puguem trobar algun punt de contacte amb la bogeria sèrbia? ¿Per què un director acreditat a Madrid i a l'estranger, encara que debutant a Barcelona, deixa que el seus actors i actrius xisclin com marrecs obviant qualsevol procés emocional? Pandur devia estar realment capficat amb la pel·lícula, sobretot amb algunes escenes com les que protagonitza al film Helmut Berger, i en la seva reescriptura escènica ha volgut apropar-se a una mena de cine mut d'aires brechtians i s'ha preocupat exclusivament de la narració visual oblidant la historia que s'explica i convertint els personatges en titelles cridaners sense ànima.

La tempesta contra els nazis

Diguem que els problemes al Teatre Grec van començar la nit abans de l'estrena. La tempesta va esquinçar l'enorme mirall que forma part de l'escenografia. El van cosir. Al mateix temps es va veure que la disposició a la italiana deixava les butaques dels costats sense visibilitat i això va obligar a ressituar el públic. Ni així. Després veuríem que aquesta funció no li anava bé a l'hemicicle de Montjuïc. Tot plegat, peccata minuta al costat del que seria l'espectacle. En primer pla i mig soterrat hi ha un pianista que no sols posa banda sonora a les escenes i crea una atmosfera inquietant de pel·lícula de suspens, sinó que subratlla les accions (!), els gestos dels intèrprets i es converteix així en un molest intermediari.

L'obra comença amb el sopar posterior a la mort del patriarca de la família i, des de les primeres paraules, veiem que ningú ha explicat als intèrprets com es treballen les emocions o, ben al contrari, els han dit que no feia cap falta. En el seguit d'escenes es manifesta un divorci absolut entre la posada en escena i la interpretació, i l'insistent piano. A la fi, ni un moment teatral en un espectacle que ho fia tot a la maquinària escènica. Belén Rueda, que interpreta Sophie, no ha escollit un bon projecte per apropar-se als escenaris. Com dèiem, un deu per als tramoistes.

Més continguts de