El càmping elèctric

Com es pensen els concursos és un enigma que vaig aclarir els dies que vaig treballar a No te olvides el cepillo de dientes , a Antena 3. D'entrada, l'equip s'assembla molt a una comissió de festes i activitats d'un càmping: cal muntar una competició de Miss Samarreta Mullada, un torneig de voleibol de platja, una gimcana amb proves absurdes com imitar Jim Carrey a Dos ximples molt ximples . Per un moment, les vides dels concursants i dels espectadors es converteixen en un joc, una allau trepidant de sorpreses tretes d'un parc d'atraccions, entrebancs i reptes sense solta, xiscles i caigudes contínues, com en un film de Max Linder (els xiscles no se senten però hi són). S'aparca el pensament racional, la contenció, l'educació dels salesians, i tothom es comporta com si estigués fent un looping del Dragon Khan, disfressats d'ós Iogui i Bubú. La partida només és entreteniment, com fer una sopa de lletres o resoldre el cub de Rubik.

Per tant, discrepo d'una lectora -suposo- d'aquest diari que signa Laiatana i que escriu sobre La partida , en un comentari a una columna de la meva consòcia Mònica Planas: "És el típic concurs de Tele5...". No és el primer cop que ho sento: "Això no fa per a nosaltres, els catalans no som així". Entre tots ens hem anat convencent d'una idea molt enrarida de la societat catalana: com si fóssim un creuament, a la manera de les mules, entre mestres d'escola i directors de caixa d'estalvis. Així ens va el ball: excloem tot de ciutadans que només pretenen divertir-se, sense pretextos culturals de cap mena. Com quan cantes en un karaoke: no fas cap aportació a la història de la música -de fet, molta gent pagaria perquè deixessis de cantar-, però no és aquest el teu primer objectiu.