Publicitat
Publicitat

Molts viatgers opten per les rutes en cotxe, amb llibertat i a prop de la natura

On la carretera em porti

La Thelma i la Louise, en la pel·lícula homònima, feien vida mentre conduïen. Anaven improvisant cada minut de les seves vides mentre feien carretera. I van ser responsables fins al final de les seves decisions. Millor que no expliquem el final de la road movie dirigida per Ridley Scott el 1991, per no espatllar-la als que encara no l'han vist.

En qualsevol cas, cada estiu són molts els que, de manera similar a la pel·lícula, opten pel seu cotxe, moto o furgoneta per crear les seves vacances sobre la marxa. L'elecció del tipus de vehicle no porta implícita una manera de viatjar, esclar, però comporta, per a molts viatgers, l'adopció d'un modus vivendi provisional basat en la llibertat, la improvisació i el romanticisme de la carretera.

"Són persones que aposten per la seva llibertat i autonomia, que s'oposen als viatges organitzats, i als quals, sobretot, els agrada conduir", explica el psicòleg Xavier Oñate. De fet, les persones que condueixen molts quilòmetres "acaben entrant en comunió amb el cotxe, la carretera i la natura, fins al punt que es converteixen en una única unitat, tal com sempre s'ha dit dels artistes, o dels budistes, fins i tot", diu Oñate.

Sigui com sigui, conduir a les vacances permet poder decidir fins a l'últim moment -o pràcticament-, cosa que proporciona una "sensació de poder personal, perquè a la vida diària hi ha moltes coses que ens vénen donades", afirma el psicòleg. A més, hi ha un altre factor: dins l'espai tancat i metàl·lic del cotxe, es crea una intimitat enriquidora entre el conductor i els acompanyants. "Ets tu amb els teus acompanyants i prou", diu Albert Alomà, gerent de les escoles de conducció segura del RACC.

1. Temps per poder pensar

Juan Crespo, de 35 anys, tenia una moto Kawasaki KlR 650 i unes ganes boges de recórrer tota l'Amèrica del Sud, "tal com va fer el Che Guevara". Un amic seu, Juan Peña, tenia una moto amb la mateixa cilindrada, de manera que junts van idear un viage de 6.300 quilòmetres que va començar a Cuenca (Equador) i va acabar a l'Antàrtida, a Terra del Foc. Van ser 35 dies, per als quals van necessitar 2.700 € per a cadascú, que van gastar bàsicament en aliments, benzina i reparacions improvisades de les motos.

De tot plegat ja en fa 10 anys, però Crespo ho repetiria. Li agrada conduir bàsicament perquè per a ell, explica, és el moment en què té temps d'organitzar els seus pensaments i resoldre problemes que assetgen la seva vida diària. El viatge per l'Amèrica del Sud en moto també li va servir per adonar-se de com s'estimava la seva família, i mentre viatjava amb la seva Kawasaki pensava en el moment en què tornaria i els abraçaria, recorda. I la tornada va ser més ràpida que l'anada, ja que motos i amics van tornar en avió, "perquè ja no teníem més temps de vacances ni més cèntims per gastar-nos".

Ara bé, durant el viatge, no tot van ser flors i violes. L'itinerari marcat, amb què partien inicialment, va haver-se de canviar, perquè van patir punxades de rodes als Andes i es van quedar "penjats i sols". Per aquests imprevistos, hi anaven preparats amb eines i amb menjars envasats.

Els canvis de paisatges també van comportar, esclar, canvis meteorològics, de manera que van passar de la calor tropical al fred intens. Els millors moments arribaven quan, després d'una jornada a dalt de la moto, descansaven des del capdamunt d'una muntanya i miraven com es ponia el sol. O quan instal·laven les seves tendes de campanya enmig del no-res. "Només per moments d'aquests tipus, hi tornaria", diu.

2. Sense horaris

De petit, ho va començar a fer amb els seus pares. De gran, ho ha fet ell amb els seus fills. Es diu Pere Cullell, és periodista, treballa moltes hores, té un horari estressant i moltes reunions. El rellotge, però, s'atura a l'estiu. "Amb el cotxe vaig al meu aire, no miro el rellotge, ens aturem on volem. Manem nosaltres", explica.

En Pere assegura que el viatge en cotxe és artesanal. "Si féssim una comparació podríem dir que els viatges organitzats són els grans magatzems. Els viatges amb cotxe és anar de botiguetes".

Hi ha tants arguments per defensar que el viatge amb cotxe queda lliure d'horaris que el Pere fa enumeracions contínues. N'hi ha un que defensa molt: "Si vas per la carretera, i de sobte veus una cosa que t'agrada, t'atures, baixes i l'observes. No hi ha pressa".

Seguint aquests criteris, Cullell va organitzar amb els seus dos fills un viatge per Itàlia. Van viatjar en avió fins a Milà, on van llogar una furgoneta Nissan i a partir d'aquí van començar l'aventura: Milà, Ferrara, Verona, Venècia, Pisa, Florència, Roma, Nàpols, un altre cop a Roma, i avió fins a Barcelona. El fill havia preparat la part de Florència. La filla, Venècia. El pare, Roma i Nàpols.

"El fet de preparar-se ciutats també els dóna [als fills] protagonisme i responsabilitat, perquè en aquelles ciutats eren ells els que feien de guies", explica Cullell. El més important del viatge amb cotxe és tenir en compte que la primera i l'última tirada són les més llargues. "Jo sempre compto que cada 100 km és una hora. A partir d'aquí, per dia, per fer les visites, ja són trajectes curts, de 200 o 300 km, que, per tant, són 2 o 3 hores", comenta.

El Pere diu que té sort que els fills portin bé el cotxe. El primer viatge de prova va ser per França, el 2004, quan les criatures tenien 10 i 9 anys. Van fer Barcelona, Carcassona, Montauban, Bretanya, Normandia, i van tornar fins a Barcelona. "Anàvem ben preparats de llibres i jocs, però de seguida es van adaptar al viatge, i van començar a gaudir mirant per la finestra. Tampoc no preguntaven quan arribaríem a un lloc a un altre", explica. Per això, a l'estiu següent, el Pere va tornar a reprendre el cotxe per anar per Espanya: Terol, Conca, Madrid, Salamanca, Lleó, Galícia, Astúries, Santander, Burgos, Sòria i Saragossa. Tot en 15 dies, i dormint en paradors nacionals. I els recorreguts han anat canviant cada any. L'any passat van anar pel centre d'Europa, però es van haver d'aturar a Praga, perquè al fill li va agafar un atac d'apendicitis i el van haver d'operar d'urgències. Però abans d'arribar a Praga havien passat per França, Àustria i Suïssa. "Tot al nostre aire, aturant-nos quan volem i on volem. Són vacances i no hi ha presses", afirma.

3. Viure la natura

Un Volvo 850, una família i un destí: Finlàndia. El psicòleg Xavier Oñate era un adolescent de 16 anys quan se'n va anar amb els seus pares i la seva germana al país nòrdic en cotxe. Era l'any 1993. Van sortir de Barcelona i es van aturar a tot arreu: Noruega, Dinamarca, Suècia i diferents poblacions de Suïssa. Van ser 25 dies i 14.000 quilòmetres, tot veient al volant el seu pare i la seva mare, que s'anaven combinant la conducció.

L'experiència va ser colpidora per al Xavier: "Era com si tinguéssim més contacte amb el paisatge; vivíem l'aventura". Si un dia veien un càmping, decidien quedar-s'hi a dormir. Si un altre veien un hotelet, doncs s'hi quedaven. Els plans els decidien al moment. Tot s'anava adaptant a les necessitats que anaven sorgint pel camí.

El millor de tot el viatge, recorda el Xavier, va ser quan la família va arribar al cap Nord, on no es fa mai de nit, ni tan sols en plena matinada. "Eren les tres de la matinada i encara era de dia, i a aquella hora de la nit, després d'haver contemplat bé el paisatge, ens vam dirigir cap a un càmping per dormir", fa memòria Oñate.

De gran, el Xavier té clar que vol repetir l'experiència dels viatges en cotxe que va viure amb els seus pares, aquest cop amb els seus fills. De fet, ja ho han començat a fer. Quan la seva criatura tenia només sis mesos, ja van fer un viatge a Lleó. "Esclar que en tot moment vam respectar les necessitats biològiques d'un nadó de sis mesos, però el viatge el va portar molt bé. I si s'hi acostumen des de petits, de grans podrem emprendre grans aventures", afirma.

Més continguts de