Publicitat
Publicitat

Les cendres

'ELS MORTS' és el nom d'un poema de Joan Margarit amb el qual tancàvem l'espectacle Secrets compartits, amb Joel Joan. Com en el joc d'infants, comptes: "Un, dos, tres, pica paret!", abans de girar-te per veure els que corren cap a tu. Aquell que se segueix movent després que tu piquis paret i et giris és eliminat del joc, que és la vida. És un grandíssim poema i un bon final. Jo també marxaré algun dia amb els meus morts. Cada cop en tinc més i no he pogut acomiadar-me de gaires. Sempre que he de dir adéu a una persona estimada tinc algun concert ineludible o una feina improrrogable. Fa pocs dies em va tornar a passar per culpa d'una reunió definitiva que havia de durar dues hores i en va acabar durant deu.

GIRONA serà la ciutat que finalment acollirà l'últim concert del 25è aniversari de Sopa de Cabra el dia 30 de setembre. Va ser una satisfacció arribar a aquest acord en la llarga reunió. Hauria pogut ser el primer concert de tots i potser l'únic, però serà l'últim. A la roda de premsa que vam fer al Barri Vell, on vaig créixer, el Salvador Sunyer, director del Festival Temporada Alta i habitant dels meus paisatges interiors des que era un nen, va començar parlant d'Aristòtil. Tot seguit, va passar a Nietzsche i a la teoria de l'etern retorn. Finalment va comentar el procés que l'ha portat fins a aquest concert final dels Sopa, que obrirà la propera edició del Festival, i el va comparar a un Hamlet de quatre caps. Quan un periodista em va preguntar per què fem aquest concert li vaig contestar que des de l'última vegada que vam aturar el grup han passat deu anys i que no volíem esperar deu anys més.

"GUERRA!", cridem tots alhora mentre assagem la versió de Bob Marley que vàrem enregistrar fa 20 anys al Zeleste. En Xarim fa el solo de guitarra. Recordem quan en Ninyín (Joan Cardona) acoblava una gran bengala al mànec de la guitarra, l'activava en aquest moment de la cançó i socarrimava tot el que es movia sobre l'escenari. Estem treballant perquè en Joan tingui el seu moment al concert. Tot i que no pot ser amb nosaltres hi és present en tot moment, i ens fa riure fins a fer-nos saltar les llàgrimes, com sempre. Quan a la base rítmica de la banda no li feia cap gràcia tocar un reggae , vaig poder sumar amb ell la passió pel so dels rastes i en vam acabar fent uns quants. Hi ha cançons, com Guerra, que malauradament sempre tindrà sentit cantar-les. Marley era un visionari fins i tot a l'hora de triar el fragment d'un discurs de Haile Selassie a l'ONU. Joan Margarit no sé si és un visionari, però cada conversa amb ell deixa petja.

LA MILI va ser el lloc on vaig començar a cantar. Allà no em coneixia ningú i em vaig poder llançar a la piscina sense cap prejudici en contra. Fèiem versions de blues i dels clàssics del rock al costat d'una pista d'aviació enganxada a l'Ebre allà a la Rioja. Podia veure Navarra i el poble del meu pare només girant el cap cap al nord.

Anys després som en un bar de les Rambles de Barcelona. No acabo d'entendre que fos Aznar qui acabés amb el servei militar obligatori. Joan Margarit em recorda que la mili va ser una conquesta del poble a partir de la Revolució Francesa. Per primer cop tots érem iguals a l'hora de defensar la causa comuna. Amb la caiguda de l'Antic Règim tot prenia més sentit. La llibertat, la igualtat i la fraternitat podien ser assumides per tothom. En Joan em recorda que l'exèrcit no ha desaparegut, sinó que hem adoptat el model americà, més mercenari i nodrit d'aspirants al Primer Món.

EL DIA DE LA independència no veig Catalunya amb un exèrcit. No seria bo que ens calgués. Tampoc sé on vull que m'enterrin quan em mori. I si m'haguessin d'enterrar, que ho fessin al poble dels meus fills, a Sant Jordi. Em costa menys imaginar-me les meves cendres. Les veig a les butxaques foradades dels meus estimats, perdent polsim pels seus camins.

"SOU EL QUE NOSALTRES érem, sereu el que nosaltres som". Veig que en Josep Thió ha enviat un mail amb una proposta de repertori. Sona la cançó Cendres d'El Petit de Cal Eril a l'ordinador mentre acabo de passar a net els meus pensaments. La tornada repeteix la frase que presideix el cementiri de Guissona, segons explica ell mateix en la promoció del seu disc Vol i dol . Una petita joia que m'acompanya sovint. També m'agrada escoltar Partícules de Déu mentre camino per la ciutat. Demà he quedat a les nou del matí a l'estació de Passeig de Gràcia amb en Xarim per anar cap a l'assaig a Girona i serà un bon moment per escoltar-la. Són les 4 de la matinada. Abans d'anar a dormir he de netejar el teclat brut de cendra.

Més continguts de