EXPLORACIÓ HISTÒRICA
Societat 11/12/2011

La conquesta del pol Sud

Toni Pou
3 min

La notícia va recórrer el món tan ràpidament com es podia fer ara fa cent anys. El setembre del 1909, mentre preparava una expedició a l'Àrtic, l'explorador noruec Roald Amundsen va assabentar-se que, cinc mesos enrere, algú havia arribat al pol Nord per primera vegada: els estatunidencs Robert Peary i Frederick Cook se'n disputaven agrament la conquesta -anys més tard, però, es va demostrar que ni l'un ni l'altre hi havien arribat.

Així que, delerós de ser el primer en qualsevol cosa que tingués a veure amb l'exploració polar, Amundsen va canviar àgilment de plans i va preparar-se per afrontar l'escomesa al pol Sud, entrant a competir obertament amb l'expedició anglesa comandada pel capità de la Royal Navy Robert Scott.

Després de passar l'hivern austral del 1911 a la badia de les Balenes, el 19 d'octubre Amundsen, acompanyat de quatre homes, cinquanta-dos gossos de Groenlàndia, quatre trineus i provisions per a quatre mesos, va enfilar cap al sud. Els primers dies, en més d'una ocasió alguns gossos van caure en una esquerda i van estar a punt d'arrossegar-hi el trineu i el conductor, però, per sort, tot va quedar en simples ensurts.

Al cap de gairebé un mes d'haver sortit, van començar l'ascensió que els havia de dur a l'altiplà Antàrtic, a més de tres mil metres sobre el nivell del mar, on hi ha el pol Sud geogràfic. Després de creuar glaceres de sis-cents metres d'altura i suportar temperatures de menys de 30 ºC sota zero, es van plantar a l'altiplà. Va ser allà on van sacrificar vint-i-quatre gossos en un campament que van anomenar La Carnisseria.

Durant la primera etapa del viatge ja havien sacrificat algun gos, però aquesta matança massiva, obligada pel pla meticulós d'Amundsen, va commoure'ls profundament. "Els trets produïen un so estrany sobre la planúria -va escriure Amundsen al seu diari-. Cada cop, un servent fidel perdia la vida".

Havent reposat i havent menjat carn fresca, homes i gossos van continuar. Van trobar-se llavors amb una tempesta de neu i amb l'anomenat zastrugui, ondulacions produïdes pel vent a la superfície de la neu que dificulten enormement el desplaçament de trineus. Malgrat tots els obstacles i dificultats, la disciplina i el rigor imposats per Amundsen es mantenien en tot moment, com ho demostra el fet que, passés el que passés, cada dissabte al vespre tothom s'afaitava la barba, no per vanitat dominical sinó per evitar l'acumulació de cristalls de gel, una incomoditat, segons Amundsen, del tot innecessària.

El 7 de desembre va arribar el moment més emotiu del viatge: l'arribada als 88º 23' S, la marca més meridional assolida abans, per Shackleton, el 1909. Superat aquest punt, alimentant-se a base de xocolata, galetes, pemmican i llet en pols, van acampar a tocar del pol. Amundsen descriu la sensació de la nit anterior a l'arribada com la d'un nen la nit de Nadal, barrejada amb la inquietud de no saber amb seguretat si serien els primers. Finalment, el 14 de desembre del 1911, van arribar -i van ser els primers- al pol Sud. Després d'encaixar les mans, van clavar tots cinc alhora la bandera noruega i van celebrar-ho amb carn de foca, xocolata desfeta i uns cigars que un dels exploradors havia transportat en secret. Havent abandonat en una tenda alguns instruments i una carta adreçada a Scott, van enfilar el camí de tornada guiant-se amb els monòlits de neu que havien anat construint cada pocs quilòmetres, i amb poc més que unes ferides a la cara que trigarien tres mesos a cicatritzar van arribar, al cap de noranta-nou dies d'haver sortit, al campament base.

Abans que Amundsen arribés al campament base, el 17 de gener del 1912 Scott i quatre homes més assolien el pol després d'haver sacrificat els ponis i haver fet girar cua als gossos que els havien acompanyat des de l'inici del viatge. Amb els ànims devastats, una condició física més que justa per l'esforç acumulat i poques provisions, van emprendre una tornada que no acabarien mai. El diari de Scott en què narra aquest viatge és a la vegada esfereïdor i patètic. Tot i que s'aprecien els esforços per reprimir-la, s'aprecia també com la desesperació es va apoderant, de mica en mica, de la seva ploma. L'última anotació del diari, recuperat el novembre del 1912 juntament amb el seu cadàver, acaba així: "És espantós; no puc escriure més. Per l'amor de Déu, tingueu cura de la nostra gent".

stats