Publicitat
Publicitat

L'Àlex explica com va superar l'addicció als videojocs

"És una còpia barata de la vida real on tot surt bé"

L'Àlex és un jove de 20 anys amb les idees molt clares. Tenia un problema d'addicció i quan va ser-ne conscient va demanar ajuda. Ha crescut amb els videojocs i, aparentment, feia el mateix que els seus amics. Però quan tenia 15 anys, la situació es va agreujar: "Vaig tenir un problema a la vida real i em vaig tancar a casa, on l'únic que feia era jugar amb els videojocs. Jugava vuit i dotze hores seguides i un cop m'hi vaig passar dos dies seguits, sense parar. Dinava i sopava a l'habitació". Els estudis al final se'n van ressentir. I l'aïllament va ser progressiu. "A l'hora del pati aprofitava per marxar de l'escola i anava a casa a jugar: m'hi podia estar fins l'endemà", diu l'Àlex. A segon de batxillerat ja no va poder continuar amb aquest ritme i va abandonar el curs. "Jugues per oblidar, és com una droga", reconeix. Per la nit es lamentava del que feia, però al matí hi tornava.

"Fugia de mi mateix, de com sóc en realitat, de la pressió dels estudis i del fet que sóc una mica aturat, socialment", explica sense embuts. La baixa autoestima, la falta d'habilitats socials, carències afectives i la timidesa són alguns factors de risc. També ho és la necessitat d'obtenir èxit immediat. "A la vida real tens el risc d'esforçar-te i fracassar mentre que en el joc, no", explica l'Àlex. "El joc et permet obtenir coses sense gaire esforç. És una còpia barata de la vida real on tot surt bé i penses: sóc l'amo ". I la còpia va acabar sent més atractiva que la vida real. "Els pares es van preocupar quan el joc va començar a interferir en els meus estudis, quan vaig deixar de sortir amb els amics i quan ja no aixecava el cap de l'ordinador ni per dir hola". Estava enganxat a un joc en concret: World of Warcraft, un joc d'estratègia en grup que amb 11 milions de jugadors s'ha convertit en un dels més famosos al món. "És un joc dissenyat perquè t'hi enganxis. No és ètic, però és legal".

Enganyava la mare per obtenir els diners per pagar la subscripció al joc. Tots els seus amics hi jugaven. Però hi havia diferència. "Ells no s'estaven destrossant la vida i jo, sí", explica. Després de cinc anys jugant "de manera preocupant", l'Àlex va començar el tractament a la Unitat de Joc Patològic de Bellvitge. Després d'un any i mig de teràpia, no ha tornat a jugar al World of Warcraft. Sí que ho ha fet amb altres videojocs, "però administrant el temps". Ha recuperat els estudis i altres aficions, com la lectura. "La clau és veure que hi ha un món més enllà del joc", diu.

Addicte a les escurabutxaques
La mateixa dependència que l'Àlex al joc de rol la tenia l'Albert a les màquines escurabutxaques. Canvia el mitjà però no l'addicció. La ludopatia de l'Albert va començar als anys 80. El balanç: un matrimoni trencat i 150.000 euros gastats. És conscient que jugava per fugir de la rutina i de les responsabilitats.

Va començar jugant al bar amb els amics. Un parell de monedes que amb el temps es van convertir en 500 euros. Els demanava al banc, als amics o els robava a casa. "Fins que no toques fons, no pares". En el seu cas, el crit d'alerta va ser un intent de suïcidi. Als 47 anys ha refet la seva vida. Té feina fixa i una xicota. Fa un any que no juga, però no se'n refia: "Això és per a tota la vida, quan baixes la guàrdia pots tornar-hi". Però ara la seva satisfacció és entrar als bars i adonar-se que no coneix les màquines: "Això vol dir que fa temps que no hi jugo".

Més continguts de