Enviat especial a BerlínEl cinema nord-americà s'enfronta als dimonis d'una societat encara no recuperada del sotrac que va suposar el crac financer de fa un parell d'anys. Llavors, tot i que ningú la va veure venir, tothom va coincidir a assenyalar els culpables de la crisi: banquers i especuladors de Wall Street.
Margin call , que ahir va inaugurar la secció competitiva, s'apropa als dies claus d'aquell drama, però fuig de demonitzar els seus protagonistes. "Durant un temps no podies llegir el diari sense llegir cada dia que aquells homes eren horribles, els culpables de tots els mals; però també eren persones normals, que seguien ordres i que tenien dubtes", explica Kevin Spacey, actor principal d'un film que explora el costat humà dels causants del daltabaix econòmic més important del segle.
La pel·lícula segueix durant poc més de vint-i-quatre hores els esdeveniments que precipita un analista quan descobreix que la companyia per a la qual treballa està a punt de fer fallida i com aquesta informació va pujant de nivell fins que algú pren una decisió. Spacey no és l'única cara coneguda del repartiment; de fet, el debutant S.J. Clarkson pot presumir d'un càsting que inclou Jeremy Irons, Demi Moore, Stanley Tucci, Paul Bettany i Zachary Quinto, l'actor que interpreta Spock en la nova versió d' Star Trek i que aquí és el jove productor de la cinta. La feina dels actors és potser l'actiu més destacat d'una pel·lícula amb un cert aire de peça teatral, en què el personatges parlen i parlen sense sortir dels murs de l'edifici, mentre la tragèdia va agafant cos i la pregunta "i ara què fem?" va passant de mà en mà com una patata calenta.
Clarkson, fill d'un executiu de banca, coneix el món de què parla i es nota. La hipocresia i la desesperació dels personatges semblen creïbles, els seus diàlegs convincents. El film estableix la responsabilitat en el sistema financer abans que en els homes que hi treballen, però no els excusa. Tampoc els castiga. Sobretot, tracta de comprendre'ls. Kevin Spacey, que interpreta un dels executius de la firma, expressa els seus dubtes davant la decisió de desfer-se de tots els actius tòxics. En l'altre extrem hi ha el personatge de Jeremy Irons, l'amo de l'empresa. "Ell tan sols vol evitar que s'enfonsi el vaixell; però ho fa sense cap mena de moralitat", diu l'actor, abans de carregar contra la banca per la seva manca d'ètica. Per sobre del missatge de Margin call hi ha un guió ben escrit i un bon treball interpretatiu, però la pel·lícula es contagia massa de la fredor de l'Amèrica corporativa. Es fa difícil sentir empatia per homes que guanyen sous immorals i que rebran compensacions obscenes pel seu acomiadament.
Les paraules de Panahi
Tot i que les pel·lícules ja acaparen el protagonisme de la Berlinale, ahir encara ressonaven les paraules que el membre del jurat Jafar Panahi va escriure des de la presó al festival i que la presidenta, una bellíssima Isabella Rossellini, va llegir en la gala inaugural, cosa que va provocar l'aplaudiment de la nit al Berlinale Palast. "El món d'un cineasta està determinat per un joc entre la realitat i els somni. (...) La realitat és que m'han privat del dret a pensar i crear durant vint anys; però no em poden privar de somiar que d'aquí a vint anys la inquisició i la intimidació seran reemplaçades per la llibertat de pensament i acció", escrivia Panahi. El mateix Kevin Spacey el citava ahir com a exemple de la lluita per la justícia i lamentava la seva absència, tot celebrant que Occident tingui, de tant en tant, un record per als herois d'Orient. A Berlín tothom aplaudeix l'homenatge, amb l'orgull del primer món que se sap solidari; però la realitat és que, mentrestant, Jafar Panahi continua a la presó.
