Publicitat
Publicitat

FUGA DE TALENTS

La capital espanyola confia en el 'catalan way of doing' per a alguns dels millors espais artístics

La cultura de Madrid, en mans catalanes

Hi ha un estil propi de dirigir el món cultural a Catalunya. Madrid l'ha comprat i se l'ha emportat sense que ningú hi hagi oposat resistència. El segell català és molt present a la capital espanyola.

Al futbol, el mètode Mourinho està a anys llum de la delicadesa i l'elegància de la marca Guardiola, però en el món de la cultura les coses són molt diferents. Des de fa un temps, el PP que governa tant l'Ajuntament com la Comunitat de Madrid ha optat per fitxar alguns dels millors gestors culturals que ha creat Catalunya, un planter d'avantguarda. El degoteig de noms catalans que avui mouen els fils de la política cultural a la capital espanyola s'ha fet silenciosament, sense polèmiques a Madrid i sense generar gaire debat a Barcelona que, a poc a poc, ha anat deixant escapar talents. Aquesta serà una assignatura pendent per al nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, que per la seva trajectòria política coneix molt bé alguns d'aquests professionals.

El lobi català té un nom originari: Alícia Moreno, la regidora de les Arts, filla de l'actriu Núria Espert. Amb intenció o subtilesa, ha estat la responsable dels fitxatges. El més significatiu, el de Mario Gas com a director del Teatro Español -de titularitat municipal- i, per tant, qui programa la "joia de la corona" de la política cultural d'Alberto Ruiz-Gallardón: les naus del Matadero, un espai teatral de grans dimensions. També ha estat essencial el paper de l'exconseller de cultura de Madrid, el català Santiago Fisas, que va portar Albert Boadella al capdavant dels Teatros del Canal.

1.
Mario Gas
L'objectiu de Gas a l'Español ha estat crear un teatre que vagi "de la tradició a l'experimentació", basat sempre en el "distintiu de la qualitat". Defensa que a Madrid cada teatre públic "té la seva personalitat". Combinat amb la forta trajectòria de les sales comercials privades, fa que els públics no s'assemblin. Això, diu, és "magnífic". Sense decantar-se per cap de les dues ciutats, Gas assegura que el públic "et deixa treballar molt bé a Barcelona i a Madrid", perquè en l'àmbit de la cultura hi domina un "sector progressista" que allunya els problemes de la política creant "la república internacionalista del món del teatre".

I funciona l'intercanvi d'espectacles? "El públic és molt receptiu a Madrid i a Barcelona, el que els agrada és el bon teatre". Ell prova "d'estrènyer llaços" en els dos sentits, programant a Madrid coses de Barcelona i fent viatjar arreu de l'Estat espanyol les produccions que fan des del teatre de la plaça Santa Ana.

2.
Pere Pinyol
El Teatro Circo Price, l'únic espai amb format de circ estable que hi ha a l'Estat espanyol, està comandat per Pere Pinyol, un dels gestors catalans amb més prestigi. Ell té clar per què hi ha tants catalans manant a Madrid: "Hi ha una manera de produir a la catalana, que ja és tota una marca, i que els professionals coneixem. És un segell de qualitat", que es pot veure en el to, la llum, l'escenografia de l'espectacle. En l'àmbit del circ això encara és més clar perquè "si vols contractar espectacles espanyols, la gran producció es genera a Barcelona". Entre altres, pel seu espai hi han passat Sol Picó i Carles Santos. Darrerament hi han estat Mishima, The New Raemon i Joan Miquel Oliver a les jornades Trànsit, dedicades a la cultura catalana. I ara està negociant amb La Fura dels Baus per al primer semestre del 2012.

"L'eslògan tan català d'anar per feina es practica més a Madrid que a Catalunya. No es donen tantes voltes a les coses". Explica que a allà és molt més fàcil començar i acabar un projecte, no hi ha tantes traves burocràtiques. A més, valora la llibertat creativa que els dóna la regidora Alícia Moreno.

Hi ha un altre element molt important per entendre aquesta fuga de talents: "Hi ha més diners i projectes i això es nota un munt. El projecte del Matadero, per exemple, seria impensable a Barcelona". Això fa que grans espectacles europeus optin els últims anys per anar a Madrid i no pas a casa nostra, on a vegades el finançament o la manca d'espais ho fan impossible.

Després dels quatre anys que fa que és a la capital de l'Estat, té clar que "els bons espectacles" es segueixen produint a Catalunya, però afegeix: "Barcelona s'explica malament" i, en canvi, Madrid "s'ha pres seriosament a si mateixa".

3.
Josep Maria Pou
En el circuit dels teatres comercials destaca l'actor i director Josep Maria Pou al capdavant de la direcció artística de l'emblemàtic Teatro La Latina. Quan li van oferir ho va acceptar "amb tranquil·litat", ja que fa 35 anys que treballa a Madrid i coneix bé el mercat, el públic i l'ambient professional. A Barcelona, en canvi, hi va començar a treballar fa 12 anys i hi programa els espectacles del Teatre Goya. Compatibilitzar els dos escenaris diu que "fa més fàcil l'intercanvi de produccions".

De seguida expressa que no està d'acord que a les dues ciutats hi hagi models diferenciats de fer teatre, però reconeix que a Madrid hi ha un públic més tradicional, més vinculat a un espectacle "més banal, sense el sentit despectiu del terme, més espectacular i de diversió". Atribueix aquesta "diferència fonamental" al "trencament radical" del teatre català el 1975, quan "es va posar tot de cap per avall obrint un camí nou on el públic i els creadors tenien els mateixos interessos". Aquest canvi, que no es va donar a Madrid, condiciona la programació .

Relaciona la bona fornada de gestors catalans culturals amb aquest fet perquè es van formar en un nou concepte. Madrid se'n va adonar i van arribar les ofertes de treball. Si bé pel que fa als gestors l'atenció per al planter de Barcelona és nova, "Madrid sempre ha tingut els ulls posats en Catalunya com a planter d'actors". I no només això. Diu que la capital espanyola té molt d'interès i està pendent de tot el teatre que fa Catalunya. En canvi, lamenta que "a Barcelona molta gent fins i tot menysprea el que ve de Madrid", i "diria que això és dolent".

No creu que persones com ell marxin perquè no tenen feina a Catalunya. "Mai ens ha faltat oferta i consideració", indica. Però reconeix que "és veritat que la mateixa tasca fantàstica que ha fet Mario Gas els últims anys la podria haver fet al Teatre Nacional de Catalunya".

4.
Manuel Borja-Villel
Més enllà dels teatres, Catalunya també té presència en l'anomenat triangle d'or dels museus de Madrid, els Prado, Thyssen i Reina Sofia. Aquest últim, que amb 2,3 milions de visitants el 2009 -un 10% més que l'any anterior-, és un dels que té més projecció, compta amb el director Manuel Borja-Villel, nascut a Castelló i format a Barcelona.

Té una àmplia experiència. Va ser director del museu de la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona i del Macba. La fi d'una etapa al museu d'art contemporani del Raval va coincidir amb una oferta del Reina Sofia que l'atreia tant per la seva col·lecció moderna i contemporània com pel canvi d'escala que implicava. Defensa que Barcelona i Madrid tenen "dos models culturalment molt diferents" i per això "es necessiten". Als anys 70 i 80 tot passava a una Barcelona "puntera i més activa", però els últims anys "el pes de la balança s'inclina cap a Madrid" mentre "Barcelona es debilita".

Busca l'equilibri no només amb Barcelona, sinó també amb ciutats com Bilbao i Sevilla, fent que cada centre tingui "la seva pròpia identitat" però que les exposicions d'un lloc "tinguin ressò" en els altres. Avisa que cal elevar la mirada i ser conscients que en el món de l'art "hi ha un nou punt de vista" i que "el repte ara és la relació local-món". Demana als governants que "no pensin en paràmetres antics de centre-perifèria" i nega que hi hagi "una mà negra de la política" per explicar per què en "els últims 10 anys Madrid ha tingut un desenvolupament molt gran i Barcelona deixa escapar professionals de prestigi.

Més continguts de