Naima Bakhhat i Fatima Hassoun fan tertúlia totes les tardes que les obligacions ho permeten, tertúlia acompanyada de te i pastissos. La Naima i el seu marit, que tenen dues filles, han adaptat el pis del barri de Trinitat Vella de Barcelona per no perdre el contacte amb el seu Marroc natal. Al menjador, les cadires hi tenen un paper secundari perquè l'espai està confegit segons l'estil marroquí, amb coixins i pufs, que els transporten a Ksar el-Kebir, la població d'origen. Els amics ho agraeixen, la família, quan s'hi congrega per alguna celebració, també. "Sempre estem més còmodes a la sala d'estar que asseguts a les cadires, perquè és com si mantinguéssim el lligam amb la nostra terra", explica Bakhhat. La sala d'estar és l'espai comú, de relació, en què la cadira perd protagonisme. "Seure a terra també és una forma de llibertat, de relacionar-te amb l'espai", reflexiona Fatima Ahmed, gestora de l'Associació Sociocultural Ibn Batuta, ubicada al barri del Raval.
La cadira no és un objecte imprescindible. Tot i que a Occident forma part de la quotidianitat, perquè mengem i treballem asseguts -a certa alçada de terra-, en moltes cultures és un element aliè i suprimible, almenys així ho ha estat durant molt de temps. Isabel Campí, historiadora del disseny, ha retratat en els seus textos que les societats nòmades desconeixien la cadira i que tampoc era un objecte comú en territoris com el Japó, la Xina o l'Índia, fins que no van entrar en contacte amb la cultura occidental. Quan ens remetem a la llar tradicional japonesa encara ens trobem que la cadira no forma part del mobiliari perquè els comensals mantenen el costum d'agenollar-se al voltant de la taula. Que el món s'occidentalitzi no implica que desapareguin les tradicions més ancestrals.
La cadira és només una de les formes que l'home ha trobat per relaxar el cos. Estant drets sotmetem la columna vertebral i la musculatura a un estrès considerable i seient ens alliberem d'aquesta pressió. "L'esforç d'estar dret ha fet que l'ésser humà hagi inventat un instrument per al semirepòs, que és la cadira", argumenta Juli Capella, arquitecte i dissenyador. A la biblioteca del seu estudi s'hi pot consultar una extensa bibliografia sobre les ramificacions culturals i artístiques d'aquest objecte de culte. Tanmateix, moltes societats -des de l'Àsia fins a l'Àfrica- han trobat altres maneres d'oferir una pausa a l'esquena. El ioga és un exemple de com es pot assolir una relaxació de la musculatura sense la necessitat de cap objecte material. "El ioga és una herència pràcticament genètica", comenta Bernat Masferrer, director de l'Observatori de l'Índia i l'Àsia meridional de la Casa Àsia de Barcelona. I tots els viatgers que s'hagin endinsat en el territori asiàtic hauran vist com, en zones rurals però també en espais urbans, homes i dones són capaços de descansar o prendre algun aliment col·locats a la gatzoneta, amb les cames flexionades i les natges tocant els talons. "Són pobles amb capacitat per seure en posicions inversemblants, sempre amb l'objectiu de buscar la comoditat i la relaxació", comenta Masferrer.
La cadira condiciona les relacions
L'ús de la cadira es pot sintetitzar en un concepte. Les societats occidentals aconsegueixen el confort adaptant l'entorn material mentre que la noció oriental es basa en el control de la musculatura. En aquest cas, l'home és capaç de relaxar el cos sense necessitat de cap objecte que el faci reposar. Fa falta, però, saber educar els músculs.
Hi ha factors constructius, més enllà dels culturals i històrics, que ens ajuden a entendre per què certes comunitats no ha introduït la cadira a la llar. Ho radiografia Juli Capella: "Les societats que seuen a terra solen utilitzar un aïllant, ja siguin catifes, moquetes o fusta, que fa agradable el contacte amb el sòl. A Occident, el terra està fet de materials més freds i això fa que l'entorn ja no convidi a seure-hi".
La cadira condiciona la manera com es conceben els espais. "Al Marroc, la casa s'organitza com un sol espai comunitari, en el qual es comparteix tot, d'acord amb un concepte de família més extens,", exposa Fatima Ahmed. Seure a terra és proximitat, és contacte físic. "La cadira delimita un espai, separa més que uneix, i és un element que és més proper a l'individualisme que al concepte de col·lectiu", afegeix la gestora de l'Associació Sociocultural Ibn Batura. "Seure a terra defineix una altra manera d'entendre les relacions personals, perquè tothom està en un pla d'igualtat", raona Masferrer. "Et sents més proper a l'altre", detalla Gunshiro Matsumoto, director de la revista d'interiorisme Spa-de .
