Els rellotges digitals ben arrapats als canells de cada cop més persones -de totes les edats- en donen fe: els vuitanta segueixen entre nosaltres i potser no han acabat de marxar mai. L'estètica vuitantera és la dels colors llampants, les muscleres impossibles i la banda sonora que s'intentava imaginar el futur amb sons de sintetitzador, el retrofuturisme . Potser no hi havia l'elegància dels setanta, ni l'afany de transformar el món que tenien els joves als seixanta, però sembla clar que, criticada i admirada a parts iguals, la dècada dels vuitanta té alguna cosa que la fa immune a la desaparició.
Menystinguts als noranta per excessiva fluorescència, els vuitanta van tornar a viure una segona joventut a partir de l'any 2000, seguint el vell costum de mirar 20 anys enrere per recuperar modes. Onze anys més tard, es resisteixen a marxar.
Els fills d'aquella generació ja estaven entrenats per abraçar les noves tecnologies en arribar. Són els que ambientaven amb melodies electròniques els dinars familiars amb el miniorgue Casiotone. El 1983 van veure néixer TV3 i més tard el Filiprim . La batalla entre els formats de vídeo VHS i Betamax els va obligar a prendre partit en la lluita tecnològica més mediàtica de la història. Són també els que van renunciar al so dels vinils per comoditat i van fer seu el Walkman de Sony, alimentat amb cintes de casset, tots ells, ara, objectes de col·leccionista.
Avui, la Generació X, amb més de 30 anys, marca tendència i es nega a abandonar els vells gadgets i modes sense presentar batalla. Però no només la nostàlgia manté viva la dècada. Les generacions posteriors han acollit les icones d'aquella època. Només cal passejar-se per les botigues del Born de Barcelona i mirar aparadors. No serà difícil trobar les sabatilles de reixeta, que en una època van fer servir els avis per estar per casa i ara han ampliat el seu terreny de joc als carrers, calçant els peus dels més joves. O les nàutiques de sola blanca cèlebres als vuitanta gràcies a l'estètica dels Spandau Ballet, que avui són imprescindibles en qualsevol armari modern .
En el terreny de la música, als vuitanta es va viure la revolució del videoclip. Un volgudament premonitori Video killed the radio star [El vídeo va matar l'estrella de la ràdio], de The Buggles, inaugurava l'emissió de la cadena de televisió musical MTV el 1979. Era part de l'escena mainstream que capitanejava una efervescent Madonna que assolia la fama mundial amb èxits com Like a virgin o Material girl . A Madrid la Movida de Radio Futura i Parálisis Permanente trencava els esquemes d'un estat amb passat convuls, i a Barcelona el moviment tenia el seu altaveu amb Loquillo y los Trogloditas.
Els vuitanta, però, tenien també un lloc reservat per a les bandes alternatives, The Smiths, amb una breu però intensa carrera que els va portar a publicar quatre àlbums i tres recopilatoris entre el 1984 i el 1987, han quedat com una de les icones de la dècada i encara arrosseguen legions de fans. Sense anar més lluny, un editor independent dels Estats Units acaba d'anunciar la publicació d'un còmic inspirat en les cançons de la banda liderada per Morrissey i ja ha recollit més de 8.000 dòlars en donacions per fer realitat el projecte. Una prova més que els vuitanta encara venen.
