Amb prou feines podia contenir les llàgrimes mentre buidava caixes i caixes de cogombres en aquell magatzem. Al matí, quan li havien trucat per comunicar-li que el pare havia quedat com un vegetal, es va imaginar el pitjor. I va fer molt curt. En arribar a l'habitació de l'hospital se'l va trobar al llit, inconscient, irreconeixible i vint vegades reduït en la seva proporció. El pare era un cogombre. Amb mascareta d'oxigen, tapat amb una manta i connectat a la màquina de constants vitals, però un cogombre. Segons el parer dels metges, un bacteri desconegut havia provocat que en poques hores el cos del seu progenitor experimentés una metamorfosi completa de persona a hortalissa. Havien fet tot el que era a les seves mans, tret de desfibril·lar-lo per por a convertir-lo en una graellada de verdures. No era un cas excepcional; al mateix hospital atenien set pacients amb els mateixos símptomes i ja se'n coneixien diversos casos arreu del planeta. Va tornar a casa barrinant com li explicaria a la mare que el seu estimat marit s'havia convertit en un aliment tan improbable com un cogombre. La seva mare ja no l'escoltaria. Va trobar-la desplomada al terra de la cuina. Mentre un sofregit es carbonitzava als fogons, la mare jeia inconscient amb un davantal que li anava enorme. Aproximadament unes dues-centes talles. Aquell davantal havia estat pensat per a les dimensions humanes i no pas per a les del cogombre en què ella també s'havia convertit.
A mesura que passen els anys assumim com podem el que és llei de vida. Un dia els nostres pares moriran i passarem a ocupar el primer lloc natural en la cita amb la senyora de la falç. Però ningú ens prepara perquè aquells que en la majoria de casos ens han portat del món, (mal)criat, educat i suportat agafin de sobte la forma insignificant d'un cogombre. Sense fer-se massa càrrec de la situació, va trucar a una ambulància perquè s'ocupessin de la seva mare. A urgències estaven tan desbordats per casos similars -ara ja es parlava de pandèmia- que li van pregar que emboliqués la mare en paper d'alumini i ell mateix la portés a un centre mèdic. Amb la mare a la butxaca, es va deixar caure al sofà i va posar el televisor en marxa. A l'informatiu havien desplegat tots els mitjans per cobrir el brot de l'anomenada cogombritis planetària. L'emissió no era fàcil. Al neguit de veure com la població mundial humana esdevenia vegetal en qüestió d'hores, s'hi afegien els estralls de la devastadora malaltia sobre l'equip del programa. Així doncs, les entrevistes i connexions penjaven d'un fil. En qualsevol moment l'enviat especial desapareixia de pla, convertit en cogombre, o la càmera es desfalcava perquè l'operador havia deixat de ser humà. Van revelar que una mutació transversal i simultània de diverses soques bacterianes, estimulades per la radiació de qualsevol aparell elèctric, provocava el terrible desenllaç. La televisió va anunciar la immediata aturada de subministrament elèctric arreu del món i va demanar que les persones encara sanes es concentressin en les corresponents ubicacions especificades. I la pantalla es va fondre a negre.
El punt de trobada acollia centenars de ciutadans que, com ell, havien anat arreplegant piles de cogombres pel camí. Tècnicament no se'ls considerava morts i, per tant, no se'ls podia donar sepultura. De moment, conservarien tots els cogombres en un magatzem, tasca per a la qual s'oferí voluntari. Abans de començar a carretejar i apilar cogombres, encara va sentir persones que culpaven els aliments transgènics d'aquella pandèmia. Algú apuntava a l'excés de vacunacions i d'altres directament al càstig diví per la corrupció humana. Ell només pensava en la noia amb qui havia començat a sortir feia dos mesos i s'ensumava la camisa on duia enganxada l'olor del sofregit volcànic de la seva mare. Mirava de no plorar mentre amuntegava cogombres. Fins que va començar a sentir una rigidesa fulminant que se li escampava pel cos, mentre el telèfon mòbil li vibrava a la butxaca.
