El qui és qui del projecte internacional

Director del Festival Internacional d'Edimburg durant 15 anys (ho va deixar el 2006), membre de l'Arts Council anglès i conseller de l'Olímpiada Cultural Londres 2010, McMaster és el gran guru del teatre europeu. A ell li va demanar consell Tony Blair fa uns anys, i el seu Informe McMaster és un document de lectura obligatòria per a qualsevol gestor. Hi recomanava, per exemple, que els teatres de Londres obrissin una setmana de franc a l'any simplement per aconseguir sortir a la tele.

McMaster va ser qui va descobrir Calixto Bieito al món en encarregar-li La vida es sueño amb actors anglesos a finals dels 90. Ahir recordava que Bieito va acceptar l'encàrrec sense saber ni una paraula d'anglès i com va sorprendre els espectadors britànics i novaiorquesos. És un gran coneixedor de la cultura catalana. Amb ell, La Cubana i Cesc Gelabert van debutar a Edimburg. També és dels que pensen que calen solucions per fer front a les retallades que els organismes públics estan aplicant a la cultura. "La cultura europea necessita noves vies de finançament i la combinació de públic i privat és una bona opció".

El director del teatre parisenc, Patrick Sommier, forma part, amb McMaster, Josep Ramoneda i Gerardo Vera, del consell artístic del BIT. Pel seu escenari hi passa el més interessant de la creació contemporània europea. En els últims anys hi ha tingut espectacles de Bieito, Carles Santos i el 2666 d'Àlex Rigola. Sommier és dels directors a qui no tremola el pols quan han de defensar els xous pluridisciplinars, arriscats. I avui dia, sens dubte, deu ser el millor teatre de París, amb el permís de l'Odéon, que últimament ha perdut pistonada.

Buenos Aires és, amb Londres i Berlín, la tercera capital del teatre mundial del segle XXI. I Calixto Bieito no se n'oblida. Coneix molt bé els actors argentins i sap de la bona premsa que tenen arreu. El San Martín és el gran teatre públic de la capital argentina. Lluís Pasqual i el mateix Bieito en són vells coneguts.

El complex de teatres de Munic és el centre neuràlgic de la creació operística i teatral alemanya. A Munic és on hi ha més diners i més ganes d'invertir en cultura. Bieito sovinteja la capital bavaresa. L'any passat hi va fer Fidelio , de Beethoven, i la temporada que ve hi estrenarà, fora del BIT, L'hort dels cirerers , de Txékhov. Ciutat conservadora, però gurmet cultural, només fa falta anar-hi a una estrena d'òpera per comprovar que seriosament es prenen això de la kultur . Hi és tothom, des de polítics fins a empresaris. Tenir-los a dins del BIT és una de les millors notícies de cara al futur.

Apassionats, lliures i valents. Així són al Betty Nansen Teatret. Van encarregar-li a Bieito Voices i han decidit associar-se al BIT sense pensar-s'ho dues vegades. Deixen treballar i han produït espectacles de Tom Waits o Robert Wilson. Vaja, que no s'hi posen per poc. Són sinònim d'exquisidesa i alta qualitat.

David Lan, director del Young Vic londinenc, deia ahir que havia viatjat a Barcelona per una única raó: "Volem tenir una producció de Calixto Bieito a la nostra programació". Ras i curt. Des de fa més de deu anys que Lan dirigeix l'escenari més interessant de Londres, no sols per les propostes que presenta, sinó per la filosofia que representa: jove, agosarat, amb influència estrangera... L'extraordinari espectacle I am the wind que hem pogut veure al Grec ve del Young Vic. The brothers size va venir fa dos anys i va ser premi de la crítica de Barcelona 2010 al millor espectacle estranger. Al South Bank, al costat de l'Old Vic de Kevin Spacey i el totpoderós National Theatre, el petit teatret és el que arrisca més. Exporta molt i té, per exemple, un programa de col·laboració amb l'English National Opera que hauria de copiar-se arreu del món civilitzat. Potser el millor teatre del món.

Amb el Lincoln Center Festival, el teatre de Mikhail Baryshnikov serà la porta d'entrada a la capital econòmica mundial. Hi treballa el Wooster Group de William Dafoe i Elizabeth LeCompte, i coneixen prou bé Santos i Bieito, que hi va portar Life is a dream . Encara se'n recorden.

Els de Stuttgart són els grans amics alemanys de Bieito. Aquest any han coproduït el People, cars & oil que ha fet estrenar-se a Alemanya Marc Rosich (com a autor) i Josep Galindo (com a director). Hasko Weber, el director executiu, va dirigir al Teatre Romea Terra baixa , de Guimerà, i serà un dels valedors internacionals del projecte artístic del BIT.

El projecte barceloní necessitava un aliat a Madrid, on avui dia es creu tant o més en el teatre que a Barcelona. El director del CDN, Gerardo Vera, ha defensat molts projectes amb troupes gairebé exclusivament catalanes.

Bergen, als fiords noruecs, és un dels llocs d'Europa on més estimen Calixto Bieito. Hi ha estrenat obres de teatre en català ( Peer Gynt ), noruec ( Brand ) i danès ( Voices ), a banda d'òpera. El director català mai no els ha dit que no i ara, evidentment, ells tampoc no han rebutjat la seva iniciativa. Bergen, a més, és segurament un dels festivals europeus amb més projecció i que més estan creixent en els últims anys. Existeix des del 1953 i es desenvolupa entre el maig i el juny. En qüestions artístiques està aprofitant la pèrdua de pistonada del Festival Internacional d'Edimburg, que ha deixat el caire provocador i descobridor de noves realitats que tenia fa una dècada. A Bergen neixen moltes de les produccions que volten per Escandinàvia, Alemanya, Finlàndia, Rússia i el Regne Unit durant l'any següent.