Publicitat
Publicitat

ENTITATS SOCIALS

“Molts dels meus companys extutelats han acabat al carrer”

El Tercer Sector denuncia les dificultats d’aquests joves per emancipar-se

Et mira directament als ulls, sense por. S’expressa amb seguretat i té un discurs estructurat, madur pels seus escassos 22 anys. Evita donar gaires detalls de la seva arribada a Barcelona, ara fa sis anys, perquè rebutja el drama. Es limita a dir que va venir sol a l’Estat, amb vaixell, i amb un somni entre mans: “Volia ser Messi”. Admet que va ser un somni frustrat, però no s’arronsa. “No vull fer pena”, repeteix, i insisteix: “El que vull és explicar on he arribat ara, el que estic fent”. La història del Mamadou, nascut a Guinea però criat al Senegal, és una història de superació i, afortunadament, d’èxit. És també un clar exemple de les dificultats que troben els joves extutelats a l’hora d’emancipar-se, de volar sense l’empara de l’administració amb tan sols 18 anys. “Molts dels meus companys del centre de tutela han acabat al carrer”, lamenta el Mamadou.

La denúncia d’aquesta problemàtica va centrar ahir el vuitè debat Catalunya social. Propostes des del Tercer Sector, organitzat per la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya en col·laboració amb l’ARA i l’Ateneu Barcelonès. Tot i reconèixer que la legislació catalana preveu des de l’any 2010 l’atenció als extutelats -i l’aprovació de l’avantprojecte d’una llei estatal en la mateixa direcció-, la presidenta de l’organització d’entitats socials, Àngels Guiteras, va alertar que “el marc legal de la majoria de les comunitats autònomes no preveu específicament” el suport a aquest col·lectiu -format per més de 5.000 joves a l’estat espanyol-. És per això que va reclamar “més coordinació i voluntat política” perquè els serveis d’emancipació dels joves afectats “siguin una realitat”.

La directora de la Federació d’Entitats amb Projectes i Pisos Assistits (FEPA) i autora de l’informe Joves extutelats. El repte d’emancipar-se avui, Ana Villa, va posar l’accent en la situació especialment complicada dels joves extutelats d’origen estranger per aconseguir un permís de treball. La legislació actual els obliga a comptar amb una oferta laboral de contractació a jornada completa i d’un mínim d’un any de durada per obtenir aquest permís. Una mesura, va afegir, que “cronifica la seva exclusió social”.

El Mamadou, que ha passat per aquest periple, coincideix amb l’afirmació. Amb 18 anys -ja fora del centre de tutela- es va adreçar a la Fundació Mercè Fontanilles per accedir a un pis assistit i rebre acompanyament i orientació laboral. “Vaig fer tot tipus de cursos”, emfatitza, i tot i que va tenir moltes oportunitats per tenir feina, cap empresa volia prendre el compromís de fer-li un contracte anual. “Tenia permís de residència però no feina. Podia viure però no sobreviure, i això fa que molts nois extutelats es cremin”, assegura. Reconeix que li va costar molt, però finalment va trobar una empresa de lloguer de bicicletes que el va contractar amb la condició de mantenir-lo en plantilla durant un any.

Finalment se n’hi va estar tres i va guanyar prou diners per pagar-se el seu propi pis. Ara fa sis mesos que va deixar la feina i se centra en un projecte personal per transmetre tot l’aprenentatge que ha rebut. Porta el nom de Diandé Àfrica i té per objectiu recaptar fons per escolaritzar els nens de Ziguinchor, la ciutat senegalesa on encara viuen la seva mare i els seus 23 germans.

Un col·lectiu “invisible”

Conscient que no hauria arribat fins aquí sense el suport del Casal dels Infants, l’Associació Punt de Referència, la Fundació Èxit i l’Associació Nexes, entre altres entitats a les quals segueix vinculat, considera que els joves extutelats requereixen més atenció. “Quan et diuen que has de deixar el pis assistit, et cau el món a sobre”, argumenta per citar un exemple. I el pitjor de tot, en paraules d’Ana Villa, és que es tracta d’un col·lectiu “desconegut” i, sovint, “invisible”.

Més continguts de