Publicitat
Publicitat

SOCIETAT

La mort digna a l'Estat: des del tabú al reconeixement legal

El text aprovat avui al consell de ministres vol unificar criteris en un tema tan sensible. Andalusia, Navarra i l'Aragó ja havien aprovat la seva pròpia llei per regular les cures pal·liatives, sense que ni l'Estat ni les autonomies hagin obert mai el meló de la mort assistida

La Llei de les cures pal·liatives i la mort digna, que aquest divendres ha estat presentada al consell de ministres, és un intent del govern espanyol per unificar la normativa en el conjunt de l'Estat després que l'Aragó, Navarra i Andalusia es convertissin en les comunitats pioneres a l'hora d'aprovar un text legal sobre un tema tan sensible. A Catalunya, des de l'any 2000 regeix una norma que obliga a respectar el document de voluntats anticipades però fins ara no hi havia un text que orientés els drets del pacient en els instants finals de la vida.

Fins ara, el text estatal que regulava els assumptes relacionats amb la mort dels malalts terminals era la Llei d'autonomia del pacient del 2002. El text que ha aprovat avui l'executiu espanyol recull els drets de la persona durant el procés i els deures del personal sanitari. L'objectiu de la llei és evitar el patiment innecessari i fomentar l'ús del document d'últimes voluntats. Així doncs, es reconeix el dret a renunciar a un determinat tractament mèdic, a rebre auxili espiritual, a estar acompanyat per la família i a passar els moments més complicats en una habitació individual. Segons la ministra de Sanitat, Leire Pajín, la llei “no regula l'eutanàsia ni l'ajuda necessària al suïcidi, que continuen estant penalitzats”.

Cures pal·liatives
La llei posa l'accent sobre les cures pal·liatives, i en cap cas parla d'eutanàsia. Les cures pal·liatives són les actuacions mèdiques destinades a evitar el patiment del pacient que encara el tram final de la vida. Pajín ha insistit en el fet que el text vol unificar les diverses normatives autonòmiques. De fet, segons els experts, la llei del govern espanyol és una còpia del text que al març de l'any passat va aprovar el parlament andalús.

La mort digna, al Codi Penal
El precepte 143.4 del vigent Codi Penal del 1995 recull que "qui causi o cooperi activament amb els actes necessaris i directes a la mort d'una altra persona” serà castigat amb penes de presó d'entre dos i cinc anys, només per cooperar, o a entre sis i deu anys, si la cooperació arribés al punt d'executar directament la mort. El text no reconeix com a atenuants el fet que el malalt hagi fet “una demanda expressa, seriosa i inequívoca” ni tampoc que “la víctima pateixi una malaltia greu que condueixi necessàriament a la mort o que produeixi greus patiments permanents i difícils de suportar”. L'eutanàsia, doncs, continua sent il·legal.

Els precedents legals
La primera comunitat autònoma de l'Estat que va regular aspectes relacionats amb la mort digna va ser Andalusia. La cambra andalusa va aprovar el 17 de març de l'any passat la primera llei de l'Estat que reconeix els drets dels pacients terminals i recull els deures dels professionals mèdics que l'han d'atendre. El punt bàsic de la norma andalusa és l'obligació de respectar el document de voluntat vital anticipada. Emmirallant-se en el cas andalús, el parlament foral de Navarra també va donar llum verda, precisament el dia que es complia un any de l'aprovació de la llei andalusa, a la seva pròpia Llei foral de drets i garanties de la dignitat de les persones en el procés final de la vida. Una setmana més tard, el 24 de març d'enguany, l'Aragó se sumava a la llista d'autonomies que regulen la mort digna, a través de la seva pròpia Llei de drets i garanties de la dignitat de la persona en el procés de la mort.

Una llei amb noms propis
En les qüestions relacionades amb la mort digna a l'Estat espanyol, hi ha dos noms propis que sobresurten i que van encarnar el debat popular sobre el tema. El primer és el del gallec Ramon Sampedro, un mariner que patia una tetraplegia des dels 25 anys. Des del llit on havia de passar la resta de la seva vida, Sampedro va iniciar una croada legal per a que els jutges permetessin que la persona que el cuidava li facilités els mitjans per acabar amb la seva vida sense incórrer en cap delicte, ja que ell sol no podia. Sampedro va morir enverinat per cianur, tal com havia demanat, l'any 1998. Sis anys més tard, Alejandro Aménabar va explicar la seva història al film Mar adentro.

L'altre gran referent individual de la lluita pel dret a una mort digna és el de l'andalusa Immaculada Echevarría. Igual que Sampedro, va viure durant deu anys sense poder aixecar-se del llit i connectada a un respirador artificial que la mantenia viva. Després que el cas saltés a la llum pública i reobrís el debat sobre l'eutanàsia, la Junta d'Andalusia va aprovar les seves demandes i va permetre que els metges la desconectessin. Va morir al març del 2007 i no és casual que només tres anys més tard fos precisament Andalusia la comunitat pionera a regular la mort digna.

Més continguts de