Publicitat
Publicitat

El talp

L'escena consistia a enderrocar un monument dedicat al dictador

Un diumenge del 34

Aquell matí de diumenge del 1934, el senyor Torra es va llevar una mica nerviós. S'havia de vestir com un home del segle XXI! Ningú no en tenia ni idea, de com aniria vestida la gent al cap de 80 anys, però va pensar que un abric llarg i fosc no podia anar del tot malament, i que ja l'ajudarien al rodatge. Perquè s'hi estava rodant una pel·lícula, a Barcelona, i això era tot un esdeveniment. S'havien demanat voluntaris (extres, se'n deien) per a una història ambientada a la Catalunya del 2011, i que tenia un argument ben curiós: el país ja no era una República, sinó que, després d'una guerra civil i 40 anys d'una dictadura esfereïdora, ara hi campava una monarquia parlamentària amb un rei Borbó. L'escena que s'havia de rodar aquell matí consistia en l'enderrocament d'una escultura dedicada a la victòria del dictador, instal·lada al capdamunt del passeig de Gràcia en lloc de la que hi havia ara, dedicada a la República: una dona esplèndida amb els pits a l'aire que, només albirant-la de lluny, ja omplia de felicitat el senyor Torra. Un noi amb un megàfon a la mà donava indicacions al grup d'extres inexperts: havien d'aplaudir tots amb fúria, per demostrar que els feia molta il·lusió que es retirés el darrer símbol d'una època tan negra i tan funesta. Havien de fer voleiar les banderes i, els que poguessin -si no els feia massa fàstic-, empudegar-se els dits de ceba i posar-se'n una mica sota els ulls per provocar-se el plor. La cosa va anar prou bé: les imatges de l'escultura envoltada de cordes i de la gent estirant-les com si fessin força de debò havien resultat plenes de força. Els van agrair la seva col·laboració desinteressada, i els van donar un got de vi i tot.

Després, una mica entonats, el senyor Torra i el seu amic, el senyor Pla, molt contents d'haver coincidit, van anar, xerrant, passeig de Gràcia avall, i després encara van seguir davallant per la Rambla. L'argument de la pel·lícula els semblava inversemblant, de riure: quines ocurrències! No s'ho empassaria ningú. A l'altura del carrer Ferran van sentir una cridòria que provenia de la plaça de Sant Jaume. Una munió de gent cridava sota el balcó de la Generalitat. Els dos amics es van veure engolits per la massa, i el senyor Torra, abans de perdre's entre la multitud, va recordar que havia de felicitar la seva mare per l'aniversari. Era el 14 d'octubre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT