Martí Boada: "El drama és que els ecosistemes no segueixen ritmes electorals"

Quan es tracta d'intentar localitzar Martí Boada (Sant Celoni, 1949), geògraf naturalista, educador mediambiental i professor i investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la resposta a un missatge pot sorgir de l'indret més insospitat. Per exemple, dels boscos humits de la Sierra Madre d'Oaxaca, on pot estar fent recerca amb una tribu. O de l'Antàrtida, on mira d'anar un cop l'any. En una xerrada informal prèvia a l'entrevista, Boada es mostra inquiet amb la gent massa instal·lada en la crítica.

Vostè és un científic, però també té dimensió d'activista. Se'm fa estrany que alerti contra les posicions crítiques, de denúncia.

La capacitat crítica és motor de transformació d'una societat que tira endavant, però hem de tenir en compte que els nanos ens poden sortir amb una càrrega ideològica negativa tan, tan, tan àcida que, més que transformar, es quedin estagnants. Sap? Es pot viure molt bé pujat en aquest escenari de crítica, i sobretot en l' status quo de la crítica. Ho dic perquè jo em proclamo proletari ambiental.

Vol dir que el seu origen és humil.

Si hi ha alguna cosa remarcable en la meva biografia és que vaig començar a treballar als 11 anys de mosso en una casa de pagès, que vaig viure en una cultura duríssima com la del món forestal.

Aquesta circumstància el converteix en un científic diferent?

Tot i ser acadèmic, defenso altres formes de coneixement. Crec que cal treballar des del diàleg de sabers. Hem d'incorporar el coneixement del territori que té el líder indígena, el grup de dones, el camperol.

No és habitual el diàleg de sabers?

Aquí ja fem entrevistes a la vella de can Pellofa de Dalt, a una vella teixidora del Baix Llobregat o a un pastor, però sempre des d'un paternalisme acadèmic. Tenim un grau d'analfabetisme terrible. Quan surto a passejar noto si ha passat una guineu fa mitja hora.

I com va fer salt a l'acadèmia?

Als 18 anys estava molt motivat amb la lluita social a Sant Celoni. El primer dia que vaig veure que el riu on m'havia banyat, el Tordera, s'havia emplenar de residus, em vaig fer crític. Als 70 vaig ficar-me al primer grup de defensa del Montseny i del Montnegre. No ens feia cas ningú. La incomprensió era absoluta. Després baixava a Barcelona i em reunia sovint amb un grup d'ornitòlegs i al·lucinaven amb les coses que els explicava. I vaig notar la feblesa dels crítics. Deien: "Això està molt bé, però aquest noi no ha passat per la universitat". I vaig estudiar.

I estudiava a les nits.

El sentit del compromís dels descamisats és que no fallem mai. Sabem què és l'esforç. Per això m'interessa la divulgació. Quan tinc una dada pròpia de recerca tinc necessitat de compartir-la, de socialitzar-la. I això és al contrari de la pròpia acadèmia. Molts volen amagar-la.

Per què els costa tant divulgar, als científics?

En un currículum divulgar no et puntua, i sí que és un demèrit. Si fots un esternut científic i el publiques en una revista especialitzada, et puntua. Jo era un naturalista de flors i violes quan em van lliurar el premi Mundial de Medi Ambient de les Nacions Unides als 90. I el Nelson Mandela ens va dir als guardonats: "No oblideu mai que la gran causa del futur de la humanitat és la lluita pel medi ambient". Vaig anar entenent la dimensió social del tema. Ara tothom parla de sostenibilitat.

Però fins a quin punt els polítics veuen prioritari el medi ambient?

La política no te la pots saltar. Jo voldria que als governs hi haguessin menys professionals i més experts per temes. El drama del nostre medi és que els ecosistemes no segueixen ritmes electorals. Ho mata tot.

Què li sembla la supressió del departament de Medi Ambient?

M'inquieta. El medi natural no és una curiositat sobre la flora i la fauna. La biodiversitat és el primer indicador de la sostenibilitat d'un país, és com una analítica d'un país.

Amb quin ànim ha tornat de la conferència de Cancun?

Estem tocant literalment el violí mentre se'ns crema el bosc. He arribat de Cancun i el 100% dels científics tenen una visió inapel·lablement pessimista del futur. I això no és que el PIB baixarà o que l'atur pujarà, sinó que l'espècie les passarà fatal. Però qui sent parlar d'escalfament global, per mecanisme de defensa, desconnecta i mira cap a l'altre costat. No en volem saber res.

I què passarà?

Home, ha passat abans. Han caigut moltes civilitzacions a la història. Però totes les civilitzacions, de les mesopotàmiques a les precolombines, la vigília del seu declivi estaven com si res. La societat està criptonitzada, immobilitzada. Però és difícil: l'increment de temperatura ve a partir d'aquest gas verí que és el diòxid de carboni, i nosaltres ens sustentem sobre seu. El carboni ha estat l'èxit de la nostra cultura.