El dret d'asil, un dret amenaçat
Les persones que han de fugir dels seus països denuncien que cada cop els és més difícil d'aconseguir l'estatut de refugiat, especialment a l'estat espanyol. Avui se celebra el dia mundial d'aquest col·lectiu.
BARCELONA.El Tariq és feliç. Té feina en un restaurant de Barcelona, casa i la seva vida no corre perill. La seva situació era ben diferent fa dos anys, quan va fugir del Pakistan per les amenaces, tant del govern com dels talibans. El seu delicte: participar en dues ONG que ajudaven les dones i els joves a escolaritzar-se i els camperols afganesos a cultivar magranes en lloc d'opi. Quan les amenaces van pujar de to va veure que només tenia una sortida: fer les maletes i demanar protecció internacional a Europa.
El Tariq ha tingut sort perquè ja té l'estatut de refugiat, però la majoria de persones que demanen asil a la Unió Europea no l'obtenen. I encara ha tingut més sort tenint en compte que ho va demanar a l'estat espanyol, un dels estats on és més difícil presentar la sol·licitud i aconseguir que finalment les autoritats decideixin atorgar la protecció.
"El dret d'asil cada vegada està més amenaçat a l'estat espanyol, i les dades malauradament ens donen la raó, ja que les concessions d'aquesta figura de protecció internacional són irrisòries", diu Elena Muñoz, advocada de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR). Un dels principals obstacles és que amb la nova llei d'asil aprovada el 2009 ja no es pot demanar protecció a les ambaixades, sinó que cal arribar fins a territori espanyol. A més, amb l'enduriment de la vigilància de les fronteres, la policia impedeix que arribin les pasteres, on hi viatgen immigrants irregulars, però també persones que fugen dels seus països.
Esperant el preuat estatut
Tot i aquest enduriment dels controls, però, encara arriben refugiats amb pasteres. L'Aboubacar, de la República Democràtica del Congo, ho va aconseguir fa dos anys. Però a diferència del Tariq, ell encara està pendent d'obtenir l'estatut de refugiat permanent. De moment té un permís temporal de treball, però l'ha de renovar cada sis mesos i no li permet treure's el carnet de conduir o obrir un negoci, com li agradaria. L'Aboubacar va haver de fugir el 1996 del seu país. Tenia 12 anys, i en plena guerra civil una nit li van matar la mare i el pare. Una veïna el va recollir i van marxar a Mauritània, com a refugiats. Però sense passaport congolès i sense possibilitats que li donessin papers regulars, no va parar de tenir problemes amb la policia.
Abocat a la misèria per la seva condició d'apàtrida i sense poder tornar al seu país per culpa de la inestabilitat que encara hi ha, va decidir embarcar-se cap a Europa. Recorda amb angoixa els 8 dies a la pastera el març del 2008, amb 56 persones més i sense aigua ni menjar. En arribar a Tenerife el van tancar en un centre d'internament per a estrangers. Va tenir la sort que un conegut de Barcelona va intercedir per ell i el va acollir a casa seva.
Quan va arribar a la capital catalana va anar a demanar suport al CCAR: el van ajudar a fer la petició d'asil, a aprendre castellà i a fer un curs ocupacional. I des del setembre del 2009 treballa de mosso de magatzem. Diu que per fi se sent tractat com una persona. Però encara viu amb neguit, i no pensa en res més que a aconseguir la protecció permanent.
Voluntat política
Que hi hagi més persones que com el Tariq trobin a l'estat espanyol un lloc on viure sense córrer perill perquè participen en una ONG, per la seva militància política o per la seva opció sexual és una qüestió de voluntat política del govern, assegura Elena Muñoz. I lamenta que malgrat que Espanya va ser emissor de refugiats en el passat, que a més van ser ben acollits, no s'hagi actuat d'una manera diferent quan han vingut.
Mentrestant, el Tariq assisteix regularment a classe per millorar el seu castellà amb el desig de poder, en un futur no gaire llunyà, treballar en una ONG, igual que feia al país on no pot tornar.
