Publicitat
Publicitat

Els 'emos', una rebel·lió apàtica

Amb una tristesa manifesta i la seva volguda inadaptació, els 'emos' esdevenen un col·lectiu discordant i que atempta contra molts principis tradicionals

El col·lectiu 'emo' s'ha estès arreu del món i, com sol ser habitual, a cada lloc s'ha consolidat amb estètiques lleugerament diferents. Per això, a moltes persones els costarà observar un 'emo' a la fotografia que ha corregut per la xarxa d'un dels 15 joves assassinats a l'Iraq per vestir i comportar-se com els membres d'aquesta tribu urbana. Tot i que té un origen poc clar, el mot que els agrupa, 'emo', se sol presentar com l'abreviatura d''emotional', cosa que posa de manifest el seu caràcter sensible i fràgil.

Pel fet de ser un corrent mundial, és lògic que l'estètica 'emo' presenti variacions. Sobretot, si tenim en compte que el mateix moviment és heterogeni de base, ja que parteix de la mescla i la hibridació de diferents corrents estilístics i musicals com el punk, l'' otaku', l'estil gòtic o el ' heavy', entre d'altres. Si a això s'afegeix que no a tot arreu hi ha accés a totes les peces de vestir ni als complements més elementals d'aquest col·lectiu (guants, malles, canelleres...), es pot entendre que la paraula 'emo', en un context global, acabi sent més representativa d'una actitud que no pas d'una estètica.

Molts cops, les persones a les quals s'adscriu dins el col·lectiu 'emo' reben burles per la seva inadaptació pública. De fet, aquesta és potser la seva característica més transversal arreu del planeta, i es manifesta a través d'una tendència explícita cap a la depressió, una voluntat antisocial, un tancament individual, o a través del fet que només mantinguin relacions amb persones d'aquest mateix col·lectiu.

En aquest sentit, és normal que en països en els quals les llibertats individuals o col·lectives estan minvades o, pràcticament, no existeixen, aquests grups que fugen de les tendències majoritàries i rebutgen els dictats socials siguin blanc de crítiques o preses fàcils de les represàlies socials o governamentals.

Per si això fos poc, a la seva estètica i a la seva volguda marginació s'hi suma, en la majoria dels casos, una certa indefinició sexual. Molts 'emos' sovint es mouen entre l'homosexualitat i la bisexualitat, una qüestió que no fa res més que afegir pressió a la seva ja complicada situació en determinats contextos com els de països musulmans.

La seva imatge, amb una indefinició clara entre nois i noies, denota que no segueixen els criteris públics de gènere establerts tradicionalment per moltes cultures. Per aquests motius, i malgrat les diferències que hi ha entre els 'emos' de cada país, la seva inadaptació esdevé una protesta silenciosa però evident que assenyala la insatisfacció i la desesperança que moltes societats (autoritàries o democràtiques) generen entre molts dels seus ciutadans. Potser és per això que, davant de les múltiples morts que s'han viscut a l'Iraq, el ministeri de l'Interior hagi dit que "tots els casos estaven relacionats amb la venjança o tenien raons socials, penals o polítiques" i hagi decidit no investigar si això representa un cas de repressió pública d'un nou model de dissidència passiva respecte a la realitat social i política.

Més continguts de