Publicitat
Publicitat

Eric-Emmanuel: Schmitt:

"Vaig entrar al desert del Sàhara ateu i vaig sortir-ne creient"

Diàleg "La filosofia és el teatre del pensament" Místic "Vaig tenir la sensació que les coses tenen sentit, que hi ha un ordre darrere del caos" L'amor "És una de les grans creacions humanes" Durada "L'amor és qüestió de tria i voluntat"

Eric-Emmanuel Schmitt (Sainte-Foy-lès-Lyon, 1960) va començar a escriure teatre ja gran, quan ja havia fet els trenta, però el seu èxit va ser espectacular. Des d' El visitant (1993) fins a Ulisses from Bagdad (2009) ha encadenat èxits teatrals i novel·lístics un rere l'altre sense excepció. A Barcelona, el penúltim va ser El llibertí (2007) i l'últim serà Petits crim conjugals , en cartell al Poliorama. Schmitt està acostumat a les fotografies -posa com un model- i a les preguntes -que respon interessat, a poc a poc, amb profunditat i matisos-. Li agrada que l'escoltin.

Vostè, amb 10 anys, després de veure Cyrano de Bergerac , va saber que volia dedicar-se al teatre. Per què va estudiar filosofia?

Des del principi vaig saber que volia fer teatre, però me'n vaig oblidar unes quantes vegades. Però la vocació és això: una cosa que truca a la porta diverses vegades fins que decideixes obrir-la. La filosofia em va allunyar del teatre durant un temps perquè vaig estudiar i ensenyar a la universitat, però m'ha converit en el dramaturg que sóc.

Què ha après dels filòsofs?

La filosofia és el teatre del pensament. Quan filosofem oposem dues tesis, debatim, discutim, argumentem. La filosofia sempre és diàleg i el diàleg és el mínim que necessitem per al teatre. Penso que el teatre és una de les formes de filosofia. Van néixer alhora, a Atenes al segle V aC, i és el mateix moviment intel·lectual el que ha portat els homes a reflexionar i a representar la vida sobre un escenari.

Per què utilitza personatges històrics i filosòfics reals a les obres? Hitler, Freud, Crist, Diderot...

M'interessa un personatge històric quan té una dimensió mitològica. Hitler és la representació del mal. Jesucrist, la del bé. En el fons, es tracta de personatges que superen la història per dir-nos alguna cosa fonamental sobre la humanitat.

El seu mèrit és aconseguir que atreguin grans públics! Perquè no els mostro com a grans homes. Intento entrar en els conflictes íntims que tenen i que qualsevol persona pot tenir. Quan creo aquest identificació entre públic i personatge, puc afegir-li la dimensió històrica i filosòfica. És una tècnica que utilitzo.

La religió també és present a moltes de les seves obres, com El senyor Ibrahim i les flors de l'Alcorà . Es diu que va tenir una inspiració mística en un viatge al Sàhara...

És cert. El 1989 vaig entrar al desert ateu i vaig sortir-ne creient. I em va sorprendre molt. Vaig fer un viatge d'aventura: deu dies al desert, amb deu persones, acompanyats per un geòleg i un astrònom. Un dia vam pujar a una muntanya i, en baixar, em vaig perdre. Vaig passar 32 hores al desert sol, sense aigua, sense menjar i sense roba a la nit. Vaig pensar que passaria una nit horrorosa i que tindria molta por. I tot el contrari. Em sentia segur, confiat. Va ser una nit mística. Vaig tenir la sensació que les coses tenen un sentit, que hi ha un ordre al darrere del caos. I al matí, vaig pensar: tinc fe.

I el van trobar.

Sí, i ara em veig obligat a explicar una cosa incomprensible. Abans d'aquesta nit no suportava la gent que explicava aquest tipus d'experiències. Em semblava odiós, detestable, antidemocràtic, irracional... Però ara accepto donar-ne testimoni. I dir que les nostres vides no són tan senzilles com podem pensar. Podem viure grans experiències que et canvien la vida.

La seva fe es concreta en una religió?

Jo no tenia cap religó concreta. Allò era, senzillament, Déu. Un cop a França, em vaig interessar per totes les religions, em va generar molta curiositat, i vaig escriure sobre diferents religions. Al cap d'uns anys, em vaig adonar que n'hi havia una que em parlava, que és la cristiana.

Amb aquest coneixement i bagatge, no troba menor fer una obra sobre l'amor?

No. L'amor és un tema fonamental, i per ser capaç d'estimar s'ha de reflexionar molt. El que és irracional i evident és el desig. Però, per mi, l'amor comença després de la passió. És una relació lúcida, clara, amb l'altre. Per tant, implica estar constantment atent, requereix grans dosis d'imaginació, sacrificis i és una gran aventura humana. L'amor no és passiu, sinó que és una cosa que nosaltres creem i fem existir. És una de les grans creacions humanes. Per això requereix moltes cures, molta atenció, més que grans teories.

L'amor també és fe?

L'amor és qüestió de tria i voluntat. En tota parella hi ha moments complicats, en què no hi ha desig, alegria, hi ha travesses pel desert, i és en aquests moments quan hem de triar: la meva felicitat immediata és més important que el meu amor? És més fàcil estar enamorat quan les coses van bé, és molt difícil que existeixi l'amor més enllà d'aquests moments agradables.

Com porta l'èxit?

Tenir èxit ràpid està bé perquè ja no l'esperes, i deixes de banda la gelosia i l'amargor. La vida m'ha donat el que necessitava. A mi, l'èxit em fa ser dinàmic. Saber que els lectors m'esperen em dóna ales. No sé si hauria pogut suportar no ser estimat, no ser desitjat.

Més continguts de