Dani Nafría: “Abans de rendir-te, hauries de persistir una mica més”

La vida és una misteriosa combinació de casualitats i esforç personal. Dani Nafría (Barcelona, 18 de setembre del 1988), esportista amb una cama amputada, anava a treballar en bicicleta quan va avançar Àlex Cabré, director general de la marca d’ulleres Slastik Sun, que es desplaçava per Barcelona en moto.

Què va passar?

Es va quedar sorprès en veure la meva pròtesi amb el lema “La força està en el teu cor i en el teu cap” i em va seguir fins a un semàfor. Em va preguntar si hi havia algun repte que m’agradaria fer però que hagués descartat per motius econòmics i li vaig contestar que la Titan Desert. Així em va sorgir la possibilitat de fer la prova.

Sis etapes i un recorregut molt exigent. Com va anar?

Em sentia molt fort i tenia molta confiança, però sabia que m’enfrontava a un repte molt difícil. M’hi vaig presentar sabent que potser no podria ni acabar la primera etapa. El dubte era saber com respondria el monyó... i va fallar. Se m’hi van fer llagues i ferides. Com que mai exposes el cos a desafiaments tan extrems, no saps com et respondrà.

Què va ser el més dur?

Les hores que passes sobre la bici. Si arribes a meta a l’hora de dinar, tens temps per recuperar-te i evites les hores més bèsties de calor, però no va ser el meu cas. Vaig veure molta gent abandonant perquè no van saber gestionar les adversitats. Tothom passa crisis. A mi em va ajudar molta gent, com el Valentí Sanjuan, però jo també vaig intentar ajudar altres participants. Potser no desitjaven tant com jo acabar la prova. Tothom que s’hi apunta està físicament preparat, però la diferència és la mentalitat de cadascú.

Què et va ajudar a superar els moments difícils?

Tinc una frase que m’anava repetint sovint: “D’aquí no me’n vaig, d’aquí em fan fora”. Abans de rendir-te, de dir que no pots, hauries de persistir una mica més. No s’ha de tirar la tovallola d’entrada. L’any 2015 vaig renunciar a fer la Titan Desert després d’enviar centenars de correus electrònics en què demanava ajuda econòmica. Vaig trucar a totes les portes i no em vaig rendir mai. Abans de renunciar a alguna cosa que desitges, recomano buscar una altra manera d’intentar-ho. Jo sabia que no abandonaria perquè això depenia de mi, el que no tenia clar és si aconseguiria acabar cada etapa dins del temps de tall. Pujar a un cotxe si em sentia cansat no entrava dins dels meus plans.

¿Abans de tu només hi havia un atleta amputat que havia completat la prova?

Em fa il·lusió, és un fet històric. A més de divertir-me i viure l’experiència, el que buscava era un aparador per arribar a molta gent. El meu exemple segurament ajudarà algú a fer alguna cosa. Hi ha molta gent que s’ha posat en contacte amb mi per explicar-me com els he engrescat a fer coses.

La gesta té documental propi, una emotiva peça audiovisual realitzada per Horacio Cabilla.

Sí, crec que està molt ben fet i que resumeix des de diferents punts de vista les dificultats de la meva participació. Toca la fibra. M’agradaria que TV3 s’animés a emetre’l perquè això ens ajudaria a arribar a més gent. La gent em diu que el que jo faig pot servir per a alguna cosa.

El pròxim repte és la Titan Tropic, que se celebrarà del 3 al 8 de desembre a Cuba.

La dificultat és l’aigua, sobretot per a la pròtesi. Si plou molt, tindré problemes. Em segueix preocupant el monyó, però el gran repte és veure com reacciona la pròtesi a l’aigua. Aquest divendres tinc una reunió per estudiar algunes maneres d’impermeabilitzar o fer estanca la pròtesi.

El problema és que ets un pioner en molts àmbits, oi?

Conec esportistes amputats que fan triatlons o curses de muntanya. La competició m’agrada, però tampoc tinc temps per entrenar-m’hi professionalment. Tinc una feina de vuit hores, una dona i un fill, però intento trobar moments per fer esport. Hi ha gent que fa coses extraordinàries, però no surt als mitjans de comunicació i passa desapercebuda. Es necessita fer soroll per tenir visibilitat.

Amb quin objectiu?

El d’ajudar altres persones. La meva obligació és servir d’exemple a altres esportistes amputats. No hi ha gaire informació sobre el tema. Un noi de Santander em va explicar que el metge li havia dit que si aconseguia caminar una hora al dia ja faria prou. Ara, en canvi, fa vida normal. Les dificultats formen part de la nostra vida. A tothom ens costa llevar-nos al matí i anar a buscar feina quan ens han dit que no 15 vegades, però potser cal intentar-ho un setzè cop.

Quina importància té l’esport en la teva vida?

L’esport és una base fonamental de la meva vida, és vital per a mi. Sense esport no sé viure. Les sensacions que em transmet m’ajuden a sentir-me bé. Faré esport fins que el meu cos m’ho permeti... Si no puc córrer, agafaré la bici. Si no puc agafar la bici, nedaré. Però no em quedaré al sofà de casa, això segur. És una droga vital.