Publicitat
Publicitat

DE FESTA

Ana Belén: tocata i fuga

Els cartells del Festival de Cap Roig juguen amb el nom d' Ana Belén amb lletres de pam. El de la pianista Rosa Torres-Pardo ocupa un discretíssim segon pla. I el títol de l'espectacle, Música callada. La vida rima , amb prou feines es veu. Mentre busco el meu seient miro la gentada i em pregunto quantes d'aquestes persones deuen saber que no sentiran pas La puerta de Alcalá .

"Si cantés La puerta de Alcalá , bufaria jo", em diu el saxofonista Pep Poblet , ben disposat a veure l'artista de cara i des del públic. El músic osonenc també ha tocat durant anys amb un altre dels cantants que passaran aquest estiu per Calella de Palafrugell: David Bisbal . "El David i l'Ana són els dos únics que conec que afinen sempre", afirma Pep Poblet.

La Caixa ens dóna la benvinguda en català, castellà i anglès i comença el concert. Ai, no: el xou musico-poètic. És a dir, el desconcert. Ana Belén surt a l'escenari vestida de negre i engega una interpretació a cavall entre el teatre i el recital de poesia, amanida amb el piano de Rosa Torres-Pardo . El públic, que s'informa poc abans de comprar les entrades, no sap quan toca aplaudir ni si toca aplaudir. La incomoditat és palpable.

Quan Ana Belén parla de Rafael Alberti i ens regala la cançó Se equivocó la paloma , ja és més que evident que aquí s'ha equivocat algú, també. I no crec que fos un colom. Això és un format pensat per a teatres petits, en un ambient càlid i intimista. Als jardins de Cap Roig hi fa fred (coi de juliol disfressat de desembre) i es fa difícil connectar amb la proposta artística. És una llàstima, perquè l'espectacle té el seu què. Però hi falla l'on, i el quan, i el qui: aquest dissabte a la nit a Calella els estiuejants s'esperaven una altra cosa.

Mentre sona Beethoven al piano, els assistents més agosarats aposten per Bach i s'animen a protagonitzar una tocata i fuga. S'alcen i se'n van sense manies. D'entrada són una parella, dues, tres, però de seguida es dispara el contagi. La gent perd la vergonya i l'educació i deixa Ana Belén amb la paraula a la boca. Costa seguir el fil del muntatge (i això que el guió és del poeta Luis García Montero ) perquè la funció s'ha desplaçat a les grades: tothom està pendent dels que s'aixequen i fugen com si es calés foc. La desfilada és constant i inaudita. Arriben a fer mitja part i aquí no hi queda ni l'apuntador.

"Me gusta que los ojos sepan llorar ", exclama Ana Belén, i penso que si fos ella em posaria a plorar allà mateix. Vull creure que els focus li impedeixen veure la deserció massiva, però ja són ganes de creure coses rares: és impossible no adonar-se'n, perquè ara els que se'n van ni tan sols s'esforcen a no fer soroll. " No me asusta el silencio ", sento que diu la polifacètica artista. Però el silenci ja fa estona que ens ha abandonat a Cap Roig.

S'obren els llums, les dues dones saluden i el públic que ha resistit fins aquí mira al seu voltant. "Encara hi queda algú", constata l'home del meu costat. "Bravo, bravo, bravo!", s'esgargamella un senyor que vol tenir un efecte compensatori. A la sortida, uns quants indignats fan pinya: els veig capaços de muntar una acampada.

Més continguts de