Publicitat
Publicitat

DE FESTA

Emocions fortes en horari infantil

Trenta minuts de pura intensitat flamenca, això és el que proposa la sala Tarantos en la novena edició del festival Mas i Mas, que programa 150 concerts per a tots els gustos en diversos escenaris de la ciutat. El format és interessant sobretot per als que volen viure una primera experiència amb el flamenc; si no t'agrada mitja horeta passa aviat, i si t'agrada sempre pots repetir en la sessió següent. El bailaor Emilio Herrera explica que en cada funció (avui n'hi ha tres de Candelaria i tres més de Karime Amaya i Sara Flores ) varien el repertori.

La primera, a quarts de set de la tarda, podria semblar d'escalfament; hi ha poc públic i és tot estranger. Tot i que la sala és a les fosques, es nota que és d'hora perquè la gent beu refrescos i porta gorra, xancles, calça curta. Els artistes, però, ho donen tot. Eva Santiago surt a l'escenari, acompanyada d'Herrera, i ballen com si no hi haguessin de tornar a quarts de vuit i a quarts de nou. És estrany sentir la pell de gallina i l'emoció que t'envaeix quan fa només deu minuts travessaves el centre apartant gernacions de turistes despistats.

El públic sembla fred; no pica de mans ni diu olé ni s'apassiona visiblement. Hi ha tres adolescents alemanys que van xuclant la cola discretament entre cançó i cançó. Un grup de coreans aplaudeixen prou fort. Del mes que passaran viatjant per Europa han tingut la sort de passar tres dies a Barcelona coincidint amb l'espectacle. És el primer cop que veuen flamenc i han tirat tantes fotos que se'ls deu haver esgotat la bateria del mòbil. A l'àlbum de les vacances aquesta estona a la plaça Reial donarà per a molt; fan cara de contents. Si haguessin vingut dimecres haurien trobat la ballarina japonesa La Sachi , que ha guanyat diversos premis i que és una jove promesa de l'escena flamenca internacional, però que segurament no encaixa en el tòpic tan bé com els ulls negres i la pell morena de Santiago. La deixebla d' Antonia Carmona i Antonio Canales , entre d'altres, fa tremolar l'escenari amb una energia perfectament mesurada en cada gest precís que la mou.

Una nord-americana que viu a Barcelona hi ha portat els amics d'Atlanta que passen aquí les vacances. Des de la primera fila s'ho miren amb molt d'interès, però un dels nens de la família, que deu tenir cinc o sis anys, a mig espectacle s'atabala i busca una cadira més lluny del soroll dels talons. Més tard m'expliquen que al grup hi ha dos músics (que fan jazz, blues i rock) que han quedat impressionats. "No és el nostre estil -diuen-, però són bons de debò".

Un espectacle amb 'feeling'

No es pot negar que entre els músics hi ha feeling ; Manolo Benítez es pren amb filosofia els problemes tècnics que hi ha amb el so del seu caixó, tots animen el guitarrista Jordi Rodríguez i Salao , el cantaor . Quan fa una estona que dura, la música se m'ha emportat tan lluny que em sobta que s'acabi. Tot el quadre a l'escenari saluda, se'n va. Sembla que els estrangers no estan familiaritzats amb el protocol d'aplaudiments insistents que porten als bisos i ens quedem sense segona ració. S'engeguen els llums, toca tornar al sol que per fi ens ha dut agost.

Més continguts de