Publicitat
Publicitat

DE FESTA

'Gypsy jazz' entre els desmais

La nit arriba cada cop més d'hora: a dos quarts de deu ja és totalment fosc i, sincerament, el Parc del Centre del Poblenou fa una mica de por, tan poc il·luminat que sembla laberíntic. Darrere uns matolls s'intueix una llum blavosa i allà, a les fosques i sense fer fressa, com si estiguessin d'incògnit, hi ha una pila de gent que ja ha ocupat el seu lloc per gaudir del darrer concert del cicle Música als Parcs, que ens portarà l'actuació del Biel Ballester Trio i el cantant Randy Greer .

Quan falta poc perquè siguin les deu, es fa la llum. A una banda de l'escenari entrevisten Joan Puigdollers , regidor de Medi Ambient i Serveis Urbans de l'Ajuntament de Barcelona, i m'hi acosto a tafanejar. Estan gravant material per penjar-lo a la pàgina web de l'Ajuntament i, com cal esperar, les preguntes inciten respostes propagandístiques. Apunto algunes dades: 9.000 espectadors enguany, 35 concerts programats (un de cancel·lat), 170 bandes presentades a les proves de selecció. Deunidó.

S'apaga la càmera, el regidor ocupa el seu lloc, comença el concert. El Biel Ballester Trio, vestit del negre ritual, comença amb dos temes propis. Ballester trenca la tradició de presentar els músics al final i demana aplaudiments per a Oriol Gonzàlez , contrabaix (també dels Folkincats), Graci Pedro , guitarra rítmica, i ell mateix, guitarra solista. Explica que la primera cançó es diu Per a na Colo , que és la seva germana, i podem intuir que és només la primera de les moltes confessions que ens farà aquesta nit. El que no diu quan sona When I was a boy és que és un dels dos temes de la banda que va incloure Woody Allen a Vicky Cristina Barcelona , i que els ha donat repercussió internacional.

Aviat apareix el cantant Randy Greer, amb barret i vestit, i unes vambes de velcro negres que no hi lliguen gaire, però que podrien ser el seu toc personal a l'uniforme jazzístic. Sonen molts estàndards clàssics i hi ha una part del públic que fins i tot s'atreveix a taral·lejar Route 66 o The shadow of your smile . Ballester afirma que Greer fa la millor interpretació que coneix d'aquesta darrera: "Jo m'he mamat una ampolla de whisky sentint-lo cantar aquesta cançó".

Durant un dels temes més tranquils veig una senyora que tanca plàcidament els ulls. Alguns aprofiten el canvi de cançó per marxar i immediatament n'arriben d'altres que ocupen els llocs lliures, en una coreografia que sembla assajada. Els més entusiastes, sobretot nens, ballen entre les branques dels desmais que envolten l'espai. Potser s'hi passeja l'esperit de Django Reinhardt , que Greer homenatja afegint lletra a una de les creacions del virtuós.

Quan s'acaba, el públic aplaudeix amb ganes, però se sap que ens ha agradat de veritat quan es crea una cua llarguíssima de gent que vol felicitar els músics i comprar els CD que han portat. Realment, la cloenda del cicle ha estat un èxit. A vint-i-cinc graus del tot agradables, sota el cel cobert de núvols ataronjats, marxo cap a casa xiulant Blue skies . Potser és veritat que aviat cauran les Autumn leaves que també ens han cantat, però de moment el futur és només una figura retòrica que m'estimo més aparcar.

Més continguts de