Jazz amb un golden fizz a l'entrecuix
Havia llegit tantes llegendes del bar Milano que dimarts passat, quan vaig arribar-hi, m'havia fet la il·lusió que em trobaria a l'entrada en Humphrey Bogart lluint un esmòquing i demanant-me foc. Però no vaig tenir sort.
I què en puc dir de les escales que baixen fins a la cocteleria? Segons m'havien descrit alguns companys de penúries periodístiques -la canallesca , que en diuen-, aquestes escales evoquen els bars clandestins dels anys de la llei seca. Fins i tot en un article a El País -Sucedáneo de Rat Pack , juny del 2008 -, s'hi destacava que l'únic punt negatiu del Milano eren les escales, perquè són massa feixugues per pujar i baixar. L'article d' El País també lamentava que la il·luminació era massa baixa. Doncs no: les escales són ben normals, la il·luminació és ben normal i l'aire de clandestinitat no existeix. A peu de carrer hi ha cartells que t'anuncien que entres al Milano i que el club celebra aquest agost un cicle de concerts amb alguns dels referents del jazz català.
Milano és un bar normal, excepte pels bons còctels que hi serveixen, pel bon servei que ofereixen els cambrers i perquè no tots els bars organitzen un dimarts d'agost un concert del trio de Josep Maria Farràs , el veterà trompetista de Terrassa. El repertori del primer concert de la nit van ser peces clàssiques que, qui més qui menys, tothom coneixia, i encara més els fans de Farràs que es van desplaçar al Milano per prendre's una copa i uns entrepans mentre seguien el ritme de la música amb els peus. El punt de modernitat el donava el guitarrista americà Dave Mitchell , que seguia les partitures gravades al seu iPhone.
Mirant els peus dels espectadors descobreixo que el terra del bar està cobert per un parquet com el de casa els meus pares. No em puc treure del cap la comparació que la premsa ha fet del Milano amb l'època daurada de Hollywood i el Rat Pack. Les cocteleries novaiorqueses dels 40 utilitzaven el mateix parquet que les cases burgeses de Barcelona?
Glamur de samarreta i xancleta
La majoria dels espectadors vesteixen amb polos i samarretes, fins i tot hi ha alguna xancleta. Hi ha pocs moderns made in Born o Gràcia, només un grup amb ulleres de pasta i bosses de la llibreria La Central. Tampoc hi ha turistes, i això té mèrit perquè el Milano és a la ronda Universitat amb Rambla Catalunya. La vuitantena de persones presents són fidels de Farràs i de Milano.
Una de les poques estrangeres al bar seu amb mi; és la Ylenia Rosati , representant a la Xina del Centre Italià d'Ajut a la Infància. La Ylenia té una retirada a la Sophia Loren ja madureta, quan protagonitzava els espots de pastes Gallo. La convido a un manhattan i faig un acostament estil anunci Martini: " Bella signorina, yo te amo very much ". Sense voler, potser espantada per la meva gosadia, la Ylenia fa caure el meu còctel, un golden fizz, just al meu entrecuix. El cambrer em socorre amb tranquil·litat i em pica l'ullet, com si no hagués passat res, mentre al nostre costat el trio de Farràs segueix tocant. Per sort, com en els clubs de Hollywood, el que passa al Milano, es queda al Milano.
