El restaurant al jardí, la zona de copes, les glorietes amb músics que fan ambient, les noies somrient... Tot està pensat perquè la nit que han de protagonitzar Quincy Jones & The Global Gumbo All Stars sigui lleugera i agradable. Fins i tot regalen invitacions per passar a fer una copa al casino després del concert.
Cap a les deu es tanquen els llums i, al més pur estil americà, una veu en off anuncia el "graaan Quiiincy Jooones!" Tothom se sap la lliçó, ara cal aplaudir fort. I apareix efectivament Quincy Jones , fresc com una rosa, i manifesta la felicitat que li dóna ser aquí aquesta nit i presentar-nos la colla de prodigis que ha reunit. Entre els artistes hi ha l' Àngels Bronsoms , la intèrpret que accepta amb professionalitat i bon humor els parlaments llarguíssims i les digressions, gens fàcils de traduir, del senyor Jones.
Explica que el gumbo és un plat típic de la seva terra que barreja una mica de tot i que dóna molt bon resultat; espera que aquesta nit sortirà bo. Els ingredients bàsics d'avui, que són el pianista Alfredo Rodríguez , el contrabaixista Peter Slavov i el bateria Francisco Mela surten els primers i captiven el públic. Ali Amr , un dels més joves, no ha pogut venir, i omple l'escenari, sol amb el llaüt àrab, Omar Bashir . Després s'hi afegeix Antonio Carmona , molt aplaudit, que cap al final cantarà sol, també. Potser Lionel Loueké , amb una guitarra tranquil·la, ens donarà el punt menys àlgid del concert.
Andrea Motis , entre tímida i aliena a les passions que desperta entre el públic, demostra amb un repertori clàssic que canta igual de bé que toca el saxo i la trompeta. És estrany sentir una nena de setze anys dient: " Love me or leave and let me be lonely ", però si hem de fer cas dels amics que tenen fills d'aquesta edat, sembla que els drames amorosos estan a l'ordre del dia entre els adolescents. La reflexió sobre si és adequat o no deixar-se entretenir per menors d'edat (amb un talent descomunal) es fa encara més necessària quan Emily Bear , una pianista de només nou anys, toca la peça que ha compost per al festival. Si tanquéssim els ulls i ens deixéssim portar, potser ens semblaria una pianista extraordinària com totes les altres. Però veure-la tocar gairebé dreta, amb el vestit blau cel i els cabells llargs, com una Alícia que ha trobat un piano i s'ha oblidat del conill, causa admiració general. Encara emociona més quan, un cop acabada l'actuació, corre cap a l'avi Quincy i li fa una abraçada enorme.
De dins cap enfora
El plat fort de la nit és Esperanza Spalding , que amb només 26 anys, en comparació, sembla molt gran. Emociona amb el contrabaix, amb la veu i amb la manera que té de tancar els ulls com si tota la música que treu cap a enfora també estigués trasbalsant-la per dins.
Quan ja s'acaba, surten tots els músics i fan un Guantanamera que alça el públic. Jo em miro les nenes de reüll. Sembla que s'ho passen tan bé com nosaltres. Un cop al casino, amb la copa de cava a la mà, penso que són persones excepcionals, que segurament mereixen un tractament excepcional. I espero que les deixin baixar alguna tarda a la plaça, també, de tant en tant.
