Publicitat
Publicitat

De festa

Pagant sant Julio canta (és un dir)

Això meu ja és vici: l'endemà d'haver escoltat el Dúo Dinámico al Festival de Cap Roig, hi torno per veure de prop un mite vivent: senyores i senyors, Julio Iglesias . Sóc una desagraïda: m'autoconsolo pensant que almenys tindré teca per a la crònica quan hi ha gent que ha pagat fins a 230 euros (sí, sí, 230) per ser a Calella, on actua divendres i dissabte.

Que quina mena de gent? En tinc una pista quan, al pàrquing destinat a premsa i vips, m'indiquen que aparqui "al costat del Mercedes". Però, coi, de quin? És una broma amb càmera oculta? Els únics cotxes que no són Mercedes són els dels periodistes. Exagero: de tant en tant també hi ha un BMW. La concentració de vehicles de luxe té una explicació lògica, segons la noia de l'aparcament: "El Julio és molt Julio".

El Julio és molt Julio, no en tinc cap dubte. D'aquí a dues hores sortiré d'aquí amb la certesa absoluta que aquest paio és un crac, un extraterrestre, un superhome. Altrament no s'explica que algú que canta tan però tan malament (de fet, no canta) hagi pogut arribar tan però tan lluny. Té un mèrit estratosfèric, no em digueu que no. L'admiro. I el seu públic l'estima.

Entra a l'escenari, canta (és un dir) Quijote, diu "bona nit" tres vegades, parla del "pueblo catalán" sense ennuegar-se i deixa anar el primer dels comentaris masclistes de la vetllada, adreçat a una de les coristes. Aquestes noies podrien denunciar-lo i ja tindrien la vida resolta. M'ofereixo a declarar com a testimoni, si cal.

S'allunya tant del micròfon que sospito que fa playback . Però no: amb playback , sonaria millor. I no faria galls. I no es quedaria en blanc, com a mig cantar (és un dir) Hey : "És que no en recordo la lletra". I ja teniu tot Cap Roig ajudant-lo: "No vayas presumiendo por ahííí...".

"Els anys passen, no tinc la força d'abans. Quan vaig començar, cantava fatal. De debò. Però en vaig aprendre". Ara, a punt de fer els 68, deu haver tornat als orígens. Sento que entona Me olvidé de viviiir (una gran lletra, per cert) i constato que, pel mateix preu, també s'ha oblidat de cantar. En canvi, continua tenint clar que el seu perfil bo és el dret: es resisteix a ensenyar-nos l'altra cara de la lluna.

Mentre Julito canta (és un dir), un senyor pateix un desmai o un atac de nervis o què sé jo. Se l'emporten i la festa continua. "De tots els artistes que he conegut, el que més m'ha emocionat és Jacques Brel ". No, no gosarà. Sí, gosa: es disposa a esguerrar Ne me quitte pas . Doncs, calla: ho podria fer pitjor. Em deu haver atacat la síndrome d'Estocolm. Em curo quan explica que un dia, justament a Estocolm, les ballarines van moure el cul i ell va emmudir en sec. "Aquesta va néixer a Colòmbia i té un nòvio altíssim. Si jo tingués vint anys... I aquesta és la meva negreta. I aquesta, la meva nòvia, ai, què dic...".

Es treu l'americana i se'ns mostra amb camisa, corbata i tirants. "Quina cançó volen? El truhán?". I canta (és un dir) Soy un truhán, soy un señor. Dijous la van interpretar els del Dúo Dinámico, autors de la peça, i van anunciar que el Julito la cantaria molt millor. Ara ho capto: ho deien amb ironia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT