Publicitat
Publicitat

DE FESTA

Petits luxes de la música clàssica

El Palau de Maricel, a Sitges, és un edifici peculiar. Des de fora no sembla ostentós, però un cop entres a la sala daurada, on avui es fa el concert de clausura dels Concerts de Mitjanit , costa no quedar atordit per les parets entapissades de roba granat, per les decoracions neobarroques, per la llar de foc de marbre carregada de figures... El gran piano de cua que han col·locat al fons de la sala per a José Menor acaba d'impressionar els que hi entren per primera vegada. La sala, amb tot, és prou petita i crea una atmosfera íntima.

Pot semblar estrany que et convoquin a un concert de mitjanit a dos quarts de nou del vespre, però tot té una explicació. Sònia Felip , programadora del Festival Internacional de Música de Sitges i directora adjunta de l'organització, ens explica que el primer any sí que els feien a la mitjanit, però van trobar que era massa tard. "Hem anat avançant l'hora per adaptar-nos als gustos del públic i també per buscar un horari més europeu". L'acte central del festival, que és la nit lírica a la bocana del port d'Aiguadolç, però, manté un horari més pròxim a la mitjanit. Tot i que enguany ens l'hem perdut, mirarem de no faltar-hi a la pròxima edició.

El festival, que fa vuit temporades que porta a Sitges la flor i nata dels pianistes internacionals, demana a tots els intèrprets que al repertori que presenten hi hagi sempre algun compositor català. Avui, tots els que toca Menor ho són. Cal destacar l'estrena mundial del Preludio Hondo , de Lluís Benejam , que el pianista ofereix amb una interpretació enèrgica i apassionada.

A la mitja part, el celler Vega de Ribes ens convida a una copa de malvasia de Sitges. La terrassa del palau, decorada amb ceràmica popular i presidida per mitja lluna enorme, és un bon marc. Enric Bartra , un dels germans que porta el celler, explica que és un vi de molta tradició, se'n té constància ja des del segle XIV i fins i tot se'n parla al Tirant lo Blanc . Sembla que a Carmesina li agradava i, després de tastar el blanc escumós, no m'estranya. Els vint minuts passen ràpid i tornem al concert. A la segona part hi ha obres de Guinjoan i Casablancas , que havien de venir però han tingut inconvenients d'última hora. Millor, perquè potser els hauria impacientat veure l'home que es dedica a consultar el Facebook amb el mòbil i l'espontània que, per si hi hagués algú que no sabés llegir el programa, es dedica a recitar el títol de les obres que van sonant.

L'artista s'aixeca, saluda, el públic aplaudeix. Els clients d'or , que han pagat una mica més per seure a les primeres files i veure les mans del pianista, poden tornar a la terrassa a fer una última copa amb l'artista, que viu a Nova York i que el festival ha pogut convidar aprofitant que és aquí de vacances. I allà els deixo, comentant els petits errors que no ha notat ningú, gaudint de la nit que comença. Per sortir del palau cal tornar a passar per la sala daurada, deserta, amb el gran piano com un lleó adormit als peus de la llar de foc. Miro al meu voltant, no hi ha ningú. M'assec a la banqueta i, no ho puc evitar, toco, molt baixet, un parell de notes. Els petits plaers són encara més intensos quan es viuen d'amagat.

Més continguts de