Publicitat
Publicitat

De festa

PopArb, el festival de la gent normal

Arribo a les dotze del migdia. El sol en el punt més alt, l'asfalt desafiant. Aparco a la porta del festival més esperat: el PopArb, referent i marca de prestigi. Mentre des de la dreta m'arriba la veu de Mazoni fent proves de so, a l'esquerra veig Lluís Gavaldà, que creua el carrer sense mirar. És la seva primera vegada al PopArb: No t'hi han convidat mai? Per tocar-hi, no. Al PopArb, les noves generacions demanen pas. Els Pets acumulen 25 anys d'estoica carrera, un menys dels que té d'edat Martí Maymó, el baixista dels cap de cartell, Manel. Quan un naixia, l'altre paria la seva primera cançó. Entre ells, respecte i una versió: No t'enyoro.

12 hores abans

Entro al recinte del festival. Per dinar, macarrons. Marc Lloret, membre de Mishima i un dels impulsors del PopArb, se'ls menja dret a la barra on hores més tard començaran a circular combinats. Al punt de les 12, quan els músics van passant per provar, falten 9 hores per trobar-me l'Aina Clotet sopant, 10 per preguntar-me on és l'Òscar Dalmau -sempre fidel al festival-, 11 per robar el primer gintònic al periodista Pere Mas i 12 per veure els Manel tocant. El PopArb és un festival mesurat. Res de masses, ni caminades, ni concerts a la mateixa hora: tu arribes a Can Cassó i et deixes portar. És assumible i molt familiar. Un festival fet aquí i amb gent d'aquí.

Això no és un festival

Després de dinar, els bars del poble s'omplen de gent: l'ambient es comença a escalfar. A les tres, els Manel arriben al recinte per fer les proves de so. Vénen de Menorca, porten avarques, han dormit poc i estrenen pentinat. I de damunt l'escenari principal, a l'última fila del concert del Nacho Umbert als jardins de Can Torres: el Pop Arb és això, ara et vinc a veure a tu, ara pujo a l'escenari jo. Molt pantaló curt, xancleta i ganes d'estiu. Aviat començaran a circular vasos de plàstic, polseres de colors i acreditacions penjades al coll. L'ambient és festiu, però relaxat. Quan sonen els primers acords d'Inspira, me n'adono: el PopArb és un festival que no és un festival. Els concerts es veuen bé i sonen millor; la cervesa és bona i l'ambient es deixa respirar.

La nit esclata

Quan es fa fosc el backstage s'omple sense quedar ple a vessar. A diferència dels grans festivals on no veus cap dels artistes del cartell, aquí hi són tots. Comparteixen actituds, tarannà i saber estar. Regnen la discreció, la normalitat i les bones maneres. No hi ha lloc per a cap estridència, ni tan sols en la forma de vestir: tots units en un mateix to. Tots es coneixen i tots parlen català. No hi ha barreres lingüístiques ni culturals. Se saluden i es conviden a copes que no han de pagar. A l'escenari, els Manel toquen amb seguretat. El públic entona les cançons amb educació, sense histèries ni groupies descontrolades. A les primeres files s'hi està ample i calmat. Tot discorre amb normalitat. I llavors toquen la versió que ho confirma: Common people , de Pulp. El que us deia, el festival de la gent normal.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT