Publicitat
Publicitat

DE FESTA

Sant Lluís, potes enlaire

Hi ha festes que s'han de viure, com a mínim, un cop a la vida. Passar per Menorca a l'estiu i no ensopegar amb un bon jaleo és com anar a València per Sant Josep i perdre's la mascletà o la cremà . I així, seguint els consells dels amics autòctons, enfilo cap a Sant Lluís , un poblet ben bé al costat de Maó, per anar al jaleo del migdia. Tot i la cara de ressaca que fa gran part del públic (la nit anterior també n'hi ha hagut), la cervesa i la pomada corren com l'aigua des de mig matí. Els més matiners han vist la cavalcada de les nou, quan els caixers (que és com es diuen els genets de la festa) anaven cap a missa, però la majoria s'espera que comenci la festa grossa a les dotze.

Vestits amb les millors gales, enfilats al damunt de cavalls imponents de raça menorquina o de l'espanyola, els cinquanta afortunats que han pogut ser caixers a les festes de Sant Lluís fan cua per a la primera passada del jaleo . De dos en dos, els cavalls entren a la plaça, plena de gent, i s'encabriten mentre els agosarats que s'hi atreveixen els ajuden a alçar-se. Vist de prop causa una emoció inexplicable, que em fa pensar en els que defensen les corrides de toros com a art. Una part de mi dubta que els cavalls s'ho passin gaire bé seguint el dictat dels esperons esmolats o aguantant els cops dels esverats que s'hi acosten des de sota. Una altra part no pot evitar que pugi l'adrenalina i se'm posi la pell de gallina.

Quan ja he viscut a peu de carrer i de molt a prop l'espectacle, Cristobal Coll , batlle de Sant Lluís, em fa un lloc al seu costat a la llotja i m'ho va explicant tot. És l'alcalde més jove de Menorca i desborda simpatia i entu sias me. M'assenyala la caixera fadrina, que al final de l'acte recollirà la bandera del poble. Al tradicional jaleo de Sant Joan, a Ciutadella, que manté gran part de les tradicions que es remunten al segle XII, no hi pot haver dones caixeres i el lloc de caixer es guanya pel cognom i seguint estrictes lleis medievals. Aquí, en canvi, qualsevol persona del poble que tingui un cavall preparat hi pot participar. Molts són joveníssims.

Coll em presenta Isaac Mascaró , director de la Banda de Música des Migjorn Gran, perquè la música és un dels elements més importants a la festa. Durant més de dues hores, mentre es fan les dues passades d'avui, sona en un bucle hipnòtic, el Jaleo , versió d'un fragment de la sarsuela El Postillón de la Rioja , banda sonora obligada de tots els jaleos de l'illa. Després, quan els participants passen (evidentment a cavall) a recollir la canya i la cullereta que els servirà de record i testimoni de l'honor d'haver-hi sigut aquest any, la música canvia. Però l'apoteosi arriba quan desapareixen els cavalls i comença la Samba. Mascaró, que fins llavors havia dirigit de la manera més serio sa i professional la banda, de sobte es descorda la camisa, dóna indicacions al públic per ballar, inicia una estudiada coreografia amb les percussionistes que sacsegen panderetes i panderos a parts iguals mentre sonen grans èxits com El ritmo de la noche o L'abella Maia . Són quarts de cinc (de la tarda!), fa un sol que escanya i la majoria no ha dinat, però tant és. Arriba el moment de deixar la llotja i baixar cap a ballar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT