Publicitat
Publicitat

De festa: Sting no torna les trucades a Manel

Divendres toquen els Manel al Festival de Cap Roig, dissabte hi canta Josep Carreras . A quin dels dos concerts va el president de la Generalitat ? Al de Manel, per descomptat. Aquests nois són molt mainstream , ara mateix. I jo també dec ser-ho: estic encantada de ser aquí, juntament amb 2.200 persones que han arribat a Calella amb Benvolgut als altaveus del cotxe. "Mai havia cantat davant tanta gent, i potser mai més ho tornaré a fer", admet el teloner de la nit, el tarragoní Espaldamaceta . "Com valtros, jo he vingut escoltant Manel, o sigui que no m'allargaré gaire". Es queixa que han destinat a cent quilòmetres la seva dona, que és mestra, i pregunta si hi ha algú dels Serveis Territorials d'Ensenyament entre el públic. No sembla que Artur Mas es doni per al·ludit.

Ara sí, comença l'espectacle. Guillem Gisbert (per cert, Guillem, tinc una amiga que es vol casar amb tu) se sap massa normal per ser a Cap Roig: diu que, quan els van convidar a formar part del cartell del festival, van demanar l'opinió a Julio Iglesias (un habitual: hi cantarà el 5 i 6 d'agost) i van provar de parlar amb Sting , que hi va actuar el 16 de juliol. "Però, per alguna raó, l'Sting no ens torna les trucades". Ell s'ho perd. Al llarg del concert el més alt dels Manel va esmentant "tres homes de camisa rosa". Duran i Lleida porta una camisa de quadrets liles, però diria que en Guillem no es refereix pas al d'Unió. La incògnita es desfarà al final, quan pugin a l'escenari els membres del grup d'havaneres Port-Bo i interpretin dues peces: Avís per a navegants i Deixa-la, Toni, deixa-la .

Estic tan emmanelada que m'he passat tot el recital amb la llibreta de cronista dins la motxilla: em feia nosa per cantar i picar de mans. "Aquests xicots són molt bons!", exclamen, sorpresos, uns coneguts a la sortida, i em sobta que hi hagi catalans que tot just els estiguin descobrint. A casa meva fa temps que en Guillem, l'Arnau, el Roger i el Martí són com de la família. Se'n saben les cançons des dels fills adolescents fins al periquito, si en tinguéssim.

L'endemà torno a Cap Roig, amb certa sensació de Dia de la Marmota. "T'hi quedaràs fins que s'acabi?", volen saber al pàrquing. Aquesta pregunta la deuen fer des que hi va actuar Ana Belén i els assistents van protagonitzar una fugida en massa. Sí, la idea és escoltar Josep Carreras fins a l'últim bis: sóc una professional, ves.

El recinte no està tan ple com divendres, però les entrades eren molt més cares (la mitjana d'edat dels espectadors i el grau de pijeria també són més elevats). Carreras canta amb la Simfònica del Vallès , que ja va tocar amb Serrat a Peralada i amb Sting aquí mateix. Porta la batuta David Giménez , nebot del tenor. A l'entreacte, després d'un repertori napolità, intento caçar comentaris, però l'únic tema de conversa és el diluvi de Barcelona. A la segona part, un Carreras cada cop més animat ens regala tangos de Gardel i Un núvol blanc , de Lluís Llach . M'envaeix la nostàlgia, no pas perquè els núvols avui fossin negres (que ho eren) sinó perquè enyoro, i molt, el de Verges. Al meu cotxe, de tornada, sonen els Manel.

Més continguts de