Publicitat
Publicitat

De festa

'75 años tiene mi amooor '

Ah, però encara canten?" És la primera pregunta que em fa tothom quan dic que aniré a veure el Dúo Dinámico . La segona també és de manual: "Gosaran cantar Quince años tiene mi amor "? Sembla arriscat, certament: ves que no acabin a comissaria, que els temps han canviat. I ells han envellit: tenen 74 anys i mig cadascun, poca broma.

Volia anar-hi amb els meus pares, que es devien enamorar escoltant-los, però al final hi vaig amb la llibreta de cronista per companyia. La cua per arribar als Jardins de Cap Roig és més llarga que mai, només superada per la cua al lavabo de dones abans del concert. El tema de conversa entre les senyores que s'esperen per buidar la bufeta, ho juro, és la incontinència urinària. Aix. Em temo que acabaré fent meves les paraules de la Rita Marzoa : "Una cosa és que vinguin els Stones a fer bona música, i una altra, molt diferent i tronadeta, és el retorn una mica trist d'aquest parell".

Arrenca l'espectacle i em passen els prejudicis de cop. Manuel de la Calva i Ramón Arcusa entren a l'escenari corrent. Fan gala d'una energia que mantindran sense treva durant una hora i tres quarts. Vesteixen de negre i tenen una planta envejable: continuen sent els gendres perfectes. Engeguen amb una declaració de principis: Resistiré para seguir viviendo... Resistiré, resistirééé . Sí, m'ha quedat clar: estan en plena forma. Fins i tot jo resistiré el concert amb alegria, crec.

"Senyores i senyors, bona nit. Estem encantats de ser aquí per primera vegada. Si triguen una mica més a portar-nos, no hi arribem", diu el Ramón, en català. Celebren mig segle de carrera musical, tot i que ja en fa gairebé 53 del naixement del duet. Com que repassen els seus grans èxits, les peces que sentiré no només em sonen, sinó que me les sé (i no ho hauria dit mai). Canten El final del verano i, just després, entonen a plens pulmons Quince años tiene mi amooor .

Quan tens una filla de quinze anys, com és el meu cas, veure uns avis cantant això t'hauria de provocar repulsió. Però se'ls veu tan bona gent, tan inofensius, que no se m'ennueguen ni la lletra ni la música. Ara recorden que presentaven cançons en molts festivals i sempre quedaven segons, darrere d' Augusto Algueró . Canten Esos ojitos negros davant un públic entregadíssim. Tot Cap Roig dempeus.

S'asseuen a rememorar batalletes i ens regalen una nadala en ple agost: Les dotze van tocant . "Si seguim així ens contractarà la Generalitat", fa el Ramón. Seria curiós que a aquestes altures abracessin la causa catalana, però vaja. Expliquen que van fer quatre pel·lícules amb un únic argument: es disputaven una noia i se l'enduia el Ramón. "A la vida real el Manolo em prenia totes les nòvies", diu el guapo, per fer-s'ho perdonar. El Manolo salta: "Una vegada vaig dir que o canviaven el guió o no faríem més pel·lícules. I no en vam fer cap més".

Canten Somos jóvenes : no seré jo qui ho desmenteixi. Parlen de les cançons que van compondre per a altres artistes, i ja els tenim interpretant Soy un truhán, soy un señor . "Demà el Julio la cantarà millor que nosaltres", diuen. I jo us ho explicaré. Si ho resisteixo, ep.

Més continguts de