28/08/2011

Quan la mida sí que importa

2 min
De festa: Quan la mida sí  que importa

Hi ha ocasions en què la mida sí que importa. No em refereixo al sexe, sinó a la festa London Beats, que el Bar Eclipse de l'Hotel W de Barcelona organitza l'últim cap de setmana de cada mes. A la London Beats, la teva mida sí que importa perquè si no ets prou alt et podrien confondre amb un cendrer. Malgrat els meus 1,78 metres d'alçada, la nit de dissabte passat a Eclipse vaig tenir complex de bonsai, envoltat de bells i enormes exemplars de turistes i expatriats nord-europeus i anglosaxons.

Secret of Beauty

Per tal de no acabar amb torticoli passo l'estona parlant amb dos dels pocs clients de la meva alçada. Són dues alemanyes d'Hamburg; una d'elles és Melanie Knitsch , propietària del saló de bellesa Secret of Beauty. Li demano pel seu secret de bellesa i em dedica una digressió sobre sistemes de depilació i musculació, esmorzars de fruita i musli que em deixen preocupat i amb el cap com un timbal. El mal de cap augmentarà amb la sessió de música electrònica combinada amb una batucada que comença passada la mitjanit. Dissabte i diumenge punxen a l'Hotel W els DJ residents del Bar Eclipse de Londres, capitanejats per DJ Klaus , un músic que durant la seva actuació vestia una camisa de quadres, estil llenyataire, que només de mirar-la ja et feia suar.

Refresco la gola a la barra. Les begudes són el gran atractiu d'Eclipse. Els seus bàrmans són virtuosos en la preparació de les copes i en malabarismes, fets a mida per a Cocktail , aquell film en què Tom Cruise triomfava elaborant begudes i lligant amb noies riques. Faig de Federico Pasian el meu bàrman particular i em dedica les especialitats de la casa: el Martini amb síndria i un combinat de cava, vodka, maracujà, licor de gerds i sucre. Aquest combinat s'ha de beure d'un glop; quan ho faig, tres americans amb aspecte de defenses de futbol americà m'esperonen amb sons guturals i copets a l'esquena. Amb tant d'alcohol, el descens en ascensor fins a la primera planta -el bar és al pis 26 de l'hotel- es transforma en una volta al Dragon Khan. Pregunto a una de les recepcionistes si hi acostumen a anar famosos i m'assegura que la setmana passada van rebre la visita de J. Brown , "un jugador de bàsquet molt i molt famós". Potser és perquè ahir encara seguia marejat que no vaig saber trobar a Google el famosíssim J. Brown.

El mateix a tot arreu

A la recepció de l'hotel, un senyor de Los Angeles que baixava amb mi a l'ascensor em confessa que li han passat les ganes de fer turisme. "Arreu on vas et trobes el mateix: la mateixa música, la mateixa roba, la mateixa gent". M'ho diu mentre passem per davant de la cua de persones que esperen torn per pujar a la festa. Els que no tenen invitació no hi podran entrar, tot i que dos porters els recomanen que, a canvi, passin per la terrassa de l'hotel. Quan ja estic a punt d'agafar el taxi, el porter més xerraire comenta a l'altre -un jove d'origen africà- sobre un dels seus companys: " Estos días está trabajando como un negro. Tiene muchas manías pero es súper tranquilo y, además, no se mete nada. Y esto ya es raro por aquí".

stats