Publicitat
Publicitat

Sis grups presenten al Poble Espanyol un tast del millor pop independent cuinat a casa nostra

El festival Pròxims debuta amb èxit de públic

Dijous, sis grups de pop independent fet a Catalunya (i Balears) van aplegar 4.500 persones en la primera edició del festival Pròxims. La xifra resulta engrescadora i recorda una cantarella que de tant sentir-la ja sona a lloc comú: l'excel·lent estat de salut de la música independent al nostre país. Perquè ningú es pensi que és una moda, potser cal recordar que molts d'aquests grups fa anys que lluiten, sovint a contracorrent, per defensar a pas lent però segur unes propostes artístiques singulars que han anat creixent amb un públic que també ha ampliat inquietuds i referències musicals. És el cas de Standstill, Antònia Font i Mishima, tres formacions que han evolucionat fins a assolir grans quotes de maduresa artística. Ells i altres han aplanat el camí a grups més joves que, per fi, troben un entorn propici.

En aquest context, cal celebrar una iniciativa com el Pròxims. Era la primera edició i sembla que la continuïtat està assegurada. La intenció és presentar cada any un tast del millor pop independent fet a casa nostra de manera semblant al PopArb, que acaba de fer la setena edició.

A les sis de la tarda, quan els Anímic trencaven el gel, el formigueig de públic ja feia goig de veure. Els de Collbató oferien les cançons del seu últim disc, Hannah (2011), amb una formació ampliada per a l'ocasió. També El Petit de Cal Eril va presentar el seu últim disc, Vol i dol (2010), amb convicció, malgrat el sol de cara. I per si algú dubtava de la seva independència, Joan Pons va donar les gràcies a la cervesa Sant Miquel ( sic ), davant d'un gran cartell d'Estrella Damm. A continuació, els Mujeres es barallaven amb alguns problemes tècnics. però demostraven que no és només pop el que brogeix a casa nostra: el seu rock, punk i música garatge representa una escena underground igualment excitant.

Amb Mishima començava a caure la nit i el públic corejava unes tornades que ja formen part de l'imaginari col·lectiu. Els de David Carabén van repassar cançons com Qui n'ha begut , una de les més celebrades. Molt menys accessible és el repertori dels Standstill, però la seva execució és impressionant i els temes d' Adelante Bonaparte (2010) van sonar tan colpidors com sempre. Finalment, els mallorquins Antònia Font van exercir de caps de cartell, primer repassant el seu recent Lamparetes (2011) i després els grans èxits de la seva impecable trajectòria: Wah Yeah! s'ha convertit en un himne generacional. Sense bisos, les ganes de més suraven en l'ambient. Caldrà esperar la propera edició i fer travesses: quins grups ens sorprendran, l'any que ve?

Més continguts de