Societat 08/08/2011

El final del Barça

Francesc Orteu,
3 min
El final del Barça

Ara, passats els anys, quan tornem a mirar la foto d'Abidal aixecant la copa de la Champions a Wembley, sabem que aquell dia es va posar la primera pedra del magnífic estadi que acabem d'inaugurar.

No cal insistir gaire en uns fets prou coneguts. Dies abans de la final, Carles Puyol havia madurat la idea de no ser ell qui, arribat el moment, aixequés el trofeu. Havia estat una temporada força dura per a l'Éric i, delegant en ell el protagonisme en un moment tan gloriós, premiaria la tenacitat en la lluita contra el càncer. Va ser un gest, el del capità, molt elogiat. L'equip de Guardiola no només jugava a futbol de manera excepcional, també era un exemple de treball col·lectiu guiat pel talent, la generositat i l'afecte, i així els ho va reconèixer l'Acadèmia Sueca. Sense la foto d'Abidal no els hauria estat atorgat el premi Nobel de la pau. La temporada següent, esclar, altres clubs vencedors en altres lligues van voler imitar el Barça i els jugadors que havien patit càncer van augmentar de valor. Tothom en volia un al vestidor perquè, arribat el moment, fos qui recollís el premi.

La premsa esportiva es va transformar. Els lectors ja no volien llegir històries d'esportistes sans i triomfadors. Volien continuar veient triomfs, això sí, però guanyats per ídols marcats per la desgràcia de patir una salut precària. Els historials mèdics omplien pàgines i va ser un escàndol descobrir que algú havia simulat una leucèmia. Aviat és va anar més enllà i es van començar a veure triomfadors a qui quedaven mesos de vida. El lliurament de premis es va traslladar de les tribunes als hospitals, dels pòdiums a les sales de vigilància intensiva. Era freqüent veure rues de celebració de títols encapçalades per futbolistes que aixecaven plegats un llit on descansava, amb el braçalet de capità, un company comatós. Ara aquesta ens pot semblar una imatge cruel, però en el seu moment va ser una estampa tràgica que ens va commoure i ens va semblar que ens recordava quelcom atàvic de la condició humana.

El gest de Puyol havia convertit tota celebració esportiva en un cant d'angoixa desesperada davant l'evidència brutal de la mort. No hi havia gol que no ens fes viure un moment de recolliment. L'esport va deixar de ser vist com una activitat banal per esdevenir la manifestació d'una pulsió espiritual. Els antropòlegs parlaven de la recuperació de rituals precolombins que lligaven esport i sacrificis humans. Els historiadors asseguraven que s'encetava una segona Il·lustració i el Vaticà es va sentir dolgut per la ingerència en un àmbit, el del martiri, que havia considerat exclusiu dels sants. Els periodistes esportius van començar a fundar sectes i els més seguits s'enduien els acòlits a indrets apartats on cercaven la saviesa interpretant el significat profund de les línies de calç sobre la gespa. Tothom que tenia un avi delicat buscava l'ocasió per regalar-li, amb llàgrimes als ulls, una pilota de futbol.

Els directius del Barça, inicialment, van sentir-se afalagats. Arreu s'acceptava, finalment, que el Barcelona era el millor club del món. Que fos el millor volia dir que era el més important, però també el més bo, el més savi, el més just. Allà on esclatava una guerra, el primer equip hi anava a jugar i el conflicte s'aturava. Les Nacions Unides van afegir, al fons blau de la seva bandera, unes franges verticals de color grana. Si el conflicte entre àrabs i jueus sembla avui resolt és gràcies a la construcció de l'estadi inaugurat avui, a Jerusalem, a l'esplanada del Temple. El Barça agermana i representa ja les tres grans religions monoteistes. Fins aquí tot el que sabem. Però atenció, culers, estiguem alerta. Perquè tan cert és que el Barça és l'única religió verdadera, com que s'acosta el dia del seu final.

stats