Publicitat
Publicitat

L'arribada de l'últim 'shuttle' deixa els EUA sense mitjans propis per dur persones a l'espai

El futur incert dels transbordadors

Hi va haver una època en què un compte enrere a Cap Canaveral aturava el món. Tothom aguantava la respiració, davant el televisor o in situ . Això era fa mig segle, quan l'home va exprimir les seves màquines i, tot desafiant la gravetat, va entrar en una nova dimensió de l'experiència humana. La nostra espècie s'imaginava que l'era dels viatges espacials havia començat, amb la Lluna i Mart al nostre abast. La nova realitat promesa legitimava les fantasies.

"Hem tornat al principi, al 1961, a quan encara havíem de demostrar que podíem enviar gent a l'espai", diu Steven J. Dick, un historiador en cap de la NASA retirat. "Pujarem a naus russes per anar a l'estació espacial, que és principalment nostra", afegeix. La ironia d'haver d'enviar els astronautes nord-americans en càpsules russes Soyuz fa recordar la història de la Guerra Freda. El domini inicial de l'espai de l'URSS, manifestat amb la sorpresa de l'Sputnik el 1957 i proeses posteriors, va dur els EUA a igualar i després superar els soviètics en un programa culminat amb l'aterratge lunar de l' Apollo 11 el 1969. Els vols espacials de l'home haurien arribat igualment, però no amb la urgència motivada per la competició.

Com que preveien el final dels vols de shuttles , l'administració Obama i la NASA van proposar nous plans l'any passat, aprovats pel Congrés, per desenvolupar coets de càrrega pesada per enviar persones més lluny a l'espai, aquest coet pot estar llest després del 2020. Mentrestant, la NASA ha començat a finançar la recerca per a naus intermèdies que sols duguin tripulació, que han de produir i llançar empreses comercials -probablement no abans del 2016-. Aquests plans, esclar, depenen de les retallades en els pressupostos i la reducció de l'administració, el pa de cada dia a Washington.

John M. Logsdon, expert en política espacial , diu que ja hi ha hagut interrupcions abans. "Podem acceptar-ho mentre hi hagi un substitut a la vista -diu-. Però acabem el programa sense cap continuació segura". Dick qüestiona si els nous programes, amb prou feines començats, estaran llestos per posar astronautes americans en òrbita aquesta dècada. "Estem atrapats en el curt termini", afirma.

Després de guanyar la Segona Guerra Mundial, els propulsors i l'oxigen no semblaven limitats; ni la radiació, un risc; ni els pressupostos, un malefici. Els escriptors de ciència-ficció als anys 50 i principis dels 60 relataven històries de viatges al sistema solar i més enllà. Avui, ningú disputa que l'era espacial és aquí i s'hi quedarà. Les nostres vides diàries depenen dels ramats de satèl·lits a l'espai orbital: les comunicacions, les xarxes socials, els negocis, les operacions militars i vigilància, l'estudi del clima i els recursos naturals, els GPS... A més, altres instruments robòtics han arribat a l'extrem del sistema solar i n'han sortit. Però això no treu la decepció als que van créixer amb l'era espacial, les caminades per la Lluna, etc.

Els èxits dels aterratges lunars de l' Apollo van impulsar el domini americà en la tecnologia espacial, tot reduint les pressions geopolítiques que havien motivat els esforços anteriors. L'administració Nixon va rebutjar els plans post- Apollo de la NASA d'instal·lar bases lunars permanents, estacions espacials orbitants i vols a Mart. Enlairar shuttles reutilitzables va ser el premi de consolació. Aquests vehicles han tingut triomfs servint el telescopi espacial Hubble i muntant l'Estació Espacial Internacional, però mai van apropar-se a complir l'extravagant promesa de fer els vols més eficients i econòmics. Els de-sastres del Challenger i el Columbia van entorpir el programa, que mai va tocar l'objectiu de volar cada poques setmanes a un cost d'uns 7 milions de dòlars per missió -en costa més aviat 1,5 milers, de milions.

Els estudis dels efectes dels viatges espacials llargs han minvat l'entusiasme pels viatges de diversos anys a Mart. Els nostres cossos són molt més fràgils del que els escriptors de ciència-ficció pensaven quan tramaven escenaris de colonització.

Més continguts de