Qui governa les universitats catalanes?

BarcelonaAmb només un 13,76% de participació, Joan Elias es va convertir la setmana passada en el rector de la Universitat de Barcelona (UB) per als pròxims quatre anys. Per als no entesos en el sistema universitari català, a l’hora d’escollir el rector el vot de cada col·lectiu de la universitat està ponderat i té diferents percentatges assignats. Això vol dir que, depenent de cada centre, el professorat està al voltant del 60%, l’alumnat té fins a un 30% del vot i el personal d’administració i serveis al voltant del 10% del total.

Sigui quina sigui la participació del col·lectiu -a les eleccions de la UB només van votar un 8,6% dels estudiants-, es manté el mateix percentatge ponderat. Per tant, cada vot no compta el mateix. “Tenim un sistema perfectible”, assegura el secretari d’Universitats i Recerca, Arcadi Navarro, que recorda que per trobar una universitat amb un sistema similar al de Catalunya cal baixar fins al lloc 80 de les llistes de les millors del món.

Aquest model ve determinat per l’última reforma de la llei universitària espanyola. No obstant això, les universitats catalanes tenen marge per poder fer-hi modificacions. L’única estrictament pública que ho ha fet és la Universitat Rovira i Virgili (URV). “Es tracta d’executar el marge d’interpretació que permet la llei: creiem que és el model més just”, explica l'exrector de la URV, Xavier Grau, que va defensar activament aquest sistema durant la ponència de l’estatut de la universitat.

Grau defensa a 'Autonomia universitària i sistema de governança' que la universitat "hauria de poder seleccionar els seus equips directius: des del rector, fins a la resta de membres del seu equip". Aquesta possibilitat -continua- "implica la introducció de mecanismes de major mobilitat de responsables acadèmics entre universitats i la generació, a la llarga, d’un perfil professional més ben definit".

El rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i secretari de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), Enric Fossas, creu que el model de les universitats catalanes actual permet que “tothom opini” i afegeix que “no seria adequat que es modifiqués perquè hi hagi gent que no exerceix el seu dret de vot”.

En un article en aquest diari, la rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Margarita Arboix, criticava que fallés la igualtat de vot, però defensava que el procediment electoral actual garanteix que l’elecció “sigui precedida d’un ampli debat” i que “les candidatures hagin de fer un esforç d’aproximació a tots els col·lectius de la universitat”, entre altres coses. En la mateixa línia, el rector de la UPC també considera positiu que els rectors hagin de formar part de la universitat per poder ser escollits.

Per contra, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universitat de Vic (UVic) tenen rectors que no formaven part del centre. En el seu cas, l’elecció del rector la fa el patronat. “Un headhunter em va trucar i va dir-me que estaven buscant rector. Una vegada hi ha el llistat de candidats, el patronat d’experts escull qui és el millor”, explica el rector de la UOC, Josep A. Planell. Per al director associat del Barcelona Supercomputing Center (BSC) i ex director general de Recerca del govern de la Generalitat, Josep Maria Martorell, aquest model permet captar el talent “nacional i internacional”. N’és un exemple el català Rolf Tarrach, que durant 10 anys va ser rector de la Universitat de Luxemburg. Allà hi ha un consell de govern petit format per membres externs a la universitat. “Els conflictes d’interessos són poc probables i per això està en condicions de defensar eficientment la institució”, defensa Tarrach. Un altre model que Martorell considera destacable és el d’algunes universitats anglosaxones on els antics alumnes tenen un paper fonamental en l’elecció dels càrrecs directius de la universitat.

Dificultats per atreure talent

Deixant de banda la manera d’escollir-lo, la crítica principal que fan els experts és la poca capacitat del rector a l’hora de governar, i reclamen més autonomia per a les universitats. “La llei és tan reglamentista que no deixa gaire marge al rector”, denuncia Martorell, que lamenta la “poca autonomia que té per poder atreure talent”. En aquest sentit, afegeix que tenen “poca capacitat de captar nou professorat a llarg termini”. El director associat del BSC -que matisa que alguns punts ja li semblen bé- recorda que el rector no té la capacitat de contractar, de decidir els salaris, ni les titulacions, ni el preu de la universitat. Per a Arcadi Navarro, un altre dels problemes és que el sistema electoral tria les tres potes de la universitat: els rectors, els degans i els caps de departament. “Això vol dir que es pot donar el cas que tots tres tinguin programes i ideologies diferents”, explica Navarro, que assegura que hi ha “poc marge de maniobra sense un estat propi”. Per al secretari d’Universitats, actualment només hi ha capacitat per “legislar sobre les escletxes”. “Sembla que un rector mani molt, però té una sèrie de condicionants que no els té un president: imagina un govern amb ministres i secretaris que tinguin un programa diferent del seu”, insisteix Navarro.

Un altre dels problemes de les eleccions al rectorat és la poca participació, especialment la dels estudiants. Per a Navarro, en part és perquè saben que “serveix de poc” i perquè és “poc comú”. “La participació és baixa perquè creuen que el vot tindrà poc impacte”, conclou.