Els grassos s'aprimen menys si els renyen

THE NEW YORK TIMES / Nova yorkEls metges sovint aconsellen a les persones que tenen sobrepès que perdin els quilos que els sobren. Però serveixen de debò, aquests consells? Un nou estudi suggereix que serveixen depenent de com es donin. Afalagar i persuadir, renyar i retreure coses al pacient són tècniques que resulten inefectives, segons han descobert els investigadors. En can vi, discutir col·laborativament pot funcionar millor.

Els investigadors van gravar converses entre 40 metges d'atenció primària i 461 dels seus pacients amb un problema de sobrepès o d'obesitat durant un període de 18 mesos. Van fixar-se en concret en el moment en què apareixia a la conversa algun d'aquests temes relacionats amb el pes: la nutrició, l'activitat física, el pes i l'índex de massa corporal. Els pacients van tornar-hi tres mesos després per veure si les converses sobre el pes es traduïen realment en una pèrdua de quilos.

Entrevista de motivació

La majoria dels metges van treure el tema del pes, i 320 dels 461 pacients van participar en certa discussió del problema. Després d'anotar la quantitat de temps que els metges hi dedicaven, els investigadors van utilitzar una escala prèviament provada per estimar el contingut motivacional de la conversa.

L'entrevista motivacional és un enfocament que se centra en la pròpia voluntat del pacient de canviar, i emfatitza que el canvi només pot venir del pacient, no del metge. Accepta les debilitats del pacient, n'elogia l'èxit i estimula un esforç col·laborador entre ell i el metge.

Una conversa no motivacional, en canvi, normalment inclou la confrontació, el judici, la persuasió i l'oferiment de consells sense que el pacient en demani. Segons la informació que apareixia a l'edició de l'octubre de The American Journal of Preventive Medicine , les entrevistes motivacionals han resultat més efectives per reduir l'ús de l'alcohol i el tabac, i són prometedores en el cas de la pèrdua de pes.

Les anàlisis estadístiques no van mostrar una diferència significativa entre els pacients que havien discutit problemes de pes amb els seus metges i els que no ho havien fet. Tres mesos després, la majoria dels pacients pesaven el mateix o més.

Però durarà?

Però mirant només els 320 pacients que havien discutit el pes, van trobar que una entrevista motivacional anava associada a una pèrdua de pes important, d'1,5 quilos més que els que havien tingut converses no motivacionals. La diferència persistia fins i tot després de controlar les dades per edat, raça, sexe, nivell econòmic o estat de salut general.

El doctor Nicolas Rodondi, professor adjunt de medicina a la Universitat de Lausana, a Suïssa, que ha publicat àmpliament sobre pes i salut, però no té res a veure amb aquest estudi, va trobar-lo "bo i interessant". Va dubtar, però, quan se li va preguntar sobre l'efecte durador de les entrevistes motivacionals. "El període de tres mesos (per tornar al metge i veure els resultats) és instructiu -va dir-, però cal que es provi si es traduirà en una pèrdua de pes a llarg termini".

Els autors mateixos tenen en compte que un estudi de tres mesos no diu res de l'efectivitat de l'entrevista motivacional a llarg termini.

La investigadora principal, Ka thryn I. Pollak, professora adjunta de medicina de família i de comunitat a Duke, assenyalava que gran part del que els metges diuen als pacients són consells d'expert, oferts de manera prescriptiva: "Prengui aquesta pastilla", "Faci repòs", "Truqui'm al matí". Un tipus d'orientacions que no funcionen per can viar comportaments.

"Quan parlem de canvis de comportament, el pacient és l'expert, no el metge -diu Pollak-. La idea és ajudar el pacient perquè sigui ell qui solucioni el problema. Els metges han de veure la diferència entre l'orientació en el comportament i la resta de la seva feina".

Ni els pacients ni els metges sabien, d'entrada, que l'estudi tractava el pes, i la mostra era força gran. Són dos factors que donen força a les conclusions. D'altra banda, el disseny de l'observació, el fet que la medicació usada no es va estudiar i la falta de pacients més joves i amb ingressos més baixos limiten les conclusions que se'n poden extreure. El que Pollack no va posar en qüestió és que els metges s'ocupen del problema. En treure el tema del pes, es van passar gairebé el 15% del temps parlant-ne. "Els metges senten el missatge que han de fer alguna cosa -va declarar-. Ho intenten, però no ho estan fent bé".