Publicitat
Publicitat

El greix que ens aprima és marró i prefereix el fred

L'excés de greix és un dels enemics de la modernitat. Determina l'actual epidèmia d'obesitat i és clau en el desenvolupament de la diabetis i de les malalties cardiovasculars. En general, les cèl·lules del greix considerat normal -d'un color blanquinós- funcionen com un dipòsit al qual es recorre quan més energia es necessita, com passa quan es fa un exercici continuat. Les cèl·lules de l'altre tipus de greix, el bru (o marró) són, però, molt peculiars. No produeixen energia perquè el cos la faci servir, sinó que produeixen calor. I per fer-ho consumeixen grans quantitats de greixos. És a dir, que aprimen.

La història

El greix bru es coneix des de fa cent anys. Se sabia que era abundant en els ratolins, en animals que hivernen i en els nadons, i que a mesura que creixien disminuïa fins a desaparèixer. També se sabia que s'activava amb el fred i l'estrès; que era molt ric en mitocondris -les centrals energètiques de la cèl·lula-, fet que li dóna el seu to marronós, i que la producció d'energia en aquest tipus de teixit adipós està desacoblada i s'allibera en forma de calor.

El 2009, tres grups de recerca van comprovar que en els adults també poden existir acumulacions d'aquest greix bo. Per visualitzar-lo van fer servir una tècnica d'imatge anomenada PET-TAC, que detecta teixits amb un alt consum de glucosa, com és el cas del greix bru o dels tumors. De fet, la descoberta del greix bru va ser casual, ja que en principi es va confondre amb masses tumorals.

El que van veure va ser que en un percentatge considerable d'adults seguien existint dipòsits de greix marró, sobretot al voltant del coll. A més, van comprovar que es feien més visibles quan baixava la temperatura de l'habitació i que eren més abundants en joves i en individus prims. A partir de llavors, les investigacions es van disparar. Encara que les reserves de greix marró siguin petites, el paper que tenen no és proporcional a la seva grandària: es calcula que un gram funcionant al màxim de la seva capacitat consumeix 6,5 vegades més energia que un gram de greix blanc o normal.

A la recerca de teràpies

A partir d'aquí i amb vista a una possible teràpia contra l'obesitat, s'obren dos camins: augmentar el nombre de cèl·lules de greix bru o estimular les que ja tenim. Per al primer camí, s'assaja amb cèl·lules mare, però aquesta via és lluny de ser una realitat imminent. Per estimular-les pot haver-hi diversos mecanismes: alguns de basats en fàrmacs, com ara els beta-adrenèrgics, que reprodueixen les situacions d'estrès. El problema és que tenen efectes secundaris, com l'augment de la tensió arterial.

Una altra molècula que s'investiga és la FGF21, estudiada, entre altres laboratoris, pel grup del doctor Villarroya, a la Universitat de Barcelona. D'una banda millora el metabolisme de la glucosa i els greixos, i de l'altra augmenta l'activitat del greix marró. No obstant això, aquestes aproximacions encara són lluny de ser viables.

Els estímuls naturals del greix marró

Dues coses podrien estimular el greix marró sense necessitat de fàrmacs. Una és l'exposició al fred: quan els ratolins, en condicions experimentals, s'aclimaten a les baixes temperatures -col·locant-los a 4ºC-, s'aprimen i milloren el seu metabolisme. De fet, la generalització de les calefaccions podria contribuir a l'epidèmia d'obesitat, perquè reduiria els dipòsits de greix marró. La segona via té a veure amb l'estímul i la curiositat. S'ha investigat amb ratolins, posant-ne molts junts en gàbies grans, de manera que es promou l'estimulació social. A més, a les gàbies s'introdueixen joguines i rodes perquè puguin córrer. S'ha demostrat que aquest ambient millora la memòria, l'aprenentatge, la defensa contra diversos tipus de tumors i activa el greix marró, i fa que estiguin més sans i prims. I s'aconsegueix, fins i tot, sense les rodes per córrer. És a dir, que els ratolins no s'aprimen únicament per l'exercici, sinó que sembla que també es compleix la cita aquella de " mens sana in corpore sano".

Més continguts de