Societat 09/01/2011

Julio Manrique: "Ens hem de mullar, assumir responsabilitats"

Arquitectes "H i ha idealisme en l'arquitectura, encara. Juguen a ser déus" Urbs "A 'L'arquitecte' la malenconia és molt de ciutat, molt de neó, de laberint urbà. I jo crec que també tinc alguna cosa d'això" Futur "La direcció del Romea no és cap xollo"

Andreu Gomila
3 min
Larquitecte, Rodriguez

Julio Manrique és, sens dubte, l'artista del moment. Fa uns anys que totes li ponen. Encadena èxit rere èxit i es prepara per assumir, la temporada que ve, la direcció artística del Teatre Romea. La setmana entrant, però, continua al Teatre Lliure, a Montjuïc, on estrena L'arquitecte , una obra de David Greig, una peça sobre el fracàs, que compta amb Pere Arquillué, Jordi Martínez, Marc Rodríguez i Marta Angelat en el repartiment.

Sembla que no saps què vol dir la paraula fracàs i ara t'hi enfrontes. Què és per tu el fracàs?

En el cas de Leo Black, l'arquitecte protagonista de l'obra, i jo també ho llegeixo així, el fracàs és el divorci entre la idea i la realitat. Que allò que tu projectes, la teva visió, el que dins el teu cap funciona, aplicat a la realitat resulta ser una escopinada... El que no pots fer és donar la culpa al món perquè no t'ha sabut entendre. El Leo Black experimenta una mena de fracàs com aquest. I jo crec que aquests fracassos, si un té el valor d'assumir-los, poden ser regeneradors, perquè et donen l'oportunitat de tornar a construir.

Et donen l'oportunitat de viure un altre cop?

De sobreviure. I d'entendre la vida. De no culpar la vida i la realitat de les coses.

Creus que els arquitectes són dels pocs idealistes que queden al món, perquè són capaços d'imaginar realitats virtuals i materialitzar-les?

Crec que sí. La peça parla d'això. El Leo Black té idees gairebé socialistes, perquè transcendeix allò estètic. Busca un projecte arquitectònic integrador, connectat. Que fent habitatges barats doni una qualitat de vida potent a qui els habiten. És cert que hi ha idealisme en l'arquitectura encara. Juguen a ser déus. Això de jugar amb maquetes... La putada és que assumeixen responsabilitats que de vegades no els pertoquen. Un personatge de l'obra diu: "El problema dels arquitectes és que sovint pensen que tot és culpa seva, i això és mentida". No tot depèn d'ells.

En les teves obres sempre hi ha un punt d'idealisme. Amb personatges que no es conformen amb el que tenen, que creuen en el futur...

Saps que no ho havia pensat mai i ara ho veig més clar que l'aigua? Potser menys a American Buffalo . Molt clarament a La forma de les coses , potser per la banda xunga. Aquí el Leo Black és un idealista. A Product , el productor també ho era, perquè volia fer una gran pel·lícula.

Tu ho ets, d'idealista?

Potser més del que penso. Segurament. Suposo que el meu idealisme s'aboca molt a l'art i al teatre.

Les teves obres també tenen sempre un punt de malenconia.

Sí, aquesta, la que més de les que he treballat fins ara. La malenconia de L'arquitecte és diferent de la de L'hort dels cirerers . Aquí la malenconia és molt de ciutat, molt de neó, d'anonimats, de laberint urbà. I jo crec que també tinc alguna cosa d'això. Deu formar part de mi.

En els últims anys sempre t'has mogut en els marges. Podries ser un prototip d' indie barceloní. Però sense renunciar a aquest principi, has acabat en el mainstream , estrenant a la Sala Fabià Puigserver del Lliure i al Romea. Hi havies pensat mai?

Mai. Ni ser cap prototip de cap mena de cultura. Sí, hem fet petit format, sales petites. Hem utilitzat un univers generacional que té a veure amb la cultura indie , sobretot musicalment i en la tria de material. Però jo no sóc gens estrateg. Mai he pensat: faré un pas perquè aquest pas em conduirà a no sé quin collons d'altre pas. M'he anat trobant amb les coses. Quan planifico, és perquè no hi ha més remei.

Al Romea, quan n'assumeixis de ple la direcció artística, la temporada que ve, hauràs de planificar molt.

Sí, però no deixa de ser un acte creatiu, també. Jo ho veig així, almenys. Al final es tracta de veure quin teatre es farà allà dintre durant un any. I amb unes certes regles de joc, tindré l'oportunitat d'incloure algunes coses que m'agraden.

Tens 37 anys. Generacionalment, creus que ja et toca assumir responsabilitats socials?

Sí. No he agafat la direcció del Romea perquè representi un xollo en aquests moments de la meva vida. Ni perquè vulgui tenir un càrrec. Però em va semblar que ara tocava mullar-me d'alguna manera. Ja va sortir el meu nom per dirigir el Lliure, cosa amb la qual flipava. Què diuen, pensava. Però va aparèixer i hi havia gent a qui no li semblava una mala idea. I quan va venir això del Romea, em vaig dir: potser és que la vida t'està dient que t'has de mullar una mica, que la gent de la nostra generació, encara que no sigui còmode, ha d'assumir certes responsabilitats. Tocava provar-ho i ja veurem com funciona.

En el teatre, què és més important, un director eficaç o la complicitat de la troupe ?

La generació de complicitats és una de les feines importants d'un director i, fins i tot, de qualsevol líder, es dediqui al que es dediqui.

stats