Si l'Ayman i el Mahmoud no m'haguessin convençut de prendre part en la manifestació de protesta, jo ara seria a casa ajudant la mare a preparar el dinar, o ensenyant a llegir a la meva germaneta, que ja té onze anys i encara no se sap l'alfabet sencer. No sé per què em vaig deixar convèncer. Ja m'ho deia el pare: "Waled, ets massa ximple; tothom et pren el pèl i et fa anar per allà on vol". Quanta raó tenia, el bon home.
A mi mai no em va interessar gaire la política, a diferència de l'Ayman i del Mahmoud. Ells sempre carregaven contra el nostre líder, i l'insultaven, i repetien que el moment més feliç de les seves vides seria quan veiessin "el porc assassí de Gaddafi penjat d'una forca a la plaça Verda de Trípoli". La veritat és que em feia una mica de por sentir-los parlar d'aquella manera: ¿i si algú parava l'orella i ens denunciava i acabàvem a la presó?
Tristament, el dia més feliç en les vides dels meus amics va ser el dia que els van matar. Hauríeu d'haver vist l'alegria amb què cridaven contra "el tirà", la gosadia amb què estrenyien el puny i el brandaven com si fos la més poderosa de les armes, l'orgull amb què es deien l'un a l'altre que per fi els ciutadans de Trípoli s'havien alçat contra el monstre, igual que "els nostres germans valents de Bengasi". Jo mirava l'Ayman i el Mahmoud i no sabia què dir ni què pensar. Tenia por, i alhora m'emocionava veure'ls tan confiats, tan contents. Semblaven invencibles.
El primer que va caure va ser l'Ayman. Ja devia fer dues hores que protestàvem quan tombàrem per una cantonada i, davant, hi trobàrem una filera de soldats apuntant-nos amb els fusells. "No reculeu, només tiraran gasos i bales de goma", algú va cridar. L'estrèpit d'una ràfega de trets va endur-se l'última part de la frase, i amb la frase -dos impactes al pit, sang a la roba i sang a la boca- se'n va anar també l'Ayman. Tothom va arrencar a córrer menys el Mahmoud i jo, immòbils al costat d'aquell cos que ja no era el nostre amic. Em vaig marejar i, tot i que el Mahmoud em va agafar de la mà, vaig caure a terra, inconscient.
Quan em vaig despertar, era dins un calabós. Estava lligat a una cadira, un focus de llum m'encegava. Un soldat barbut i suat va apagar el llum, se'm va posar davant la cara, va alçar la mà i va estendre'n l'índex, oferint-me'l perquè el seguís amb la vista. Jo vaig fixar la mirada en aquell dit espantós, botit i amb l'ungla bruta. Primer el dit va pujar cap amunt i va guiar-me els ulls cap a una soga que penjava del sostre; després va baixar i va guiar-me'ls cap al cadàver del Mahmoud, estès, el rostre moradenc, els ulls girats, la llengua inflada i treta.
Vaig voler cridar, però no vaig poder. Vaig vomitar-me a sobre i no va importar-me. El soldat barbut i suat va enretirar el dit i se'm va posar de nou davant la cara, l'alè pudent, els ulls inexpressius. Amb la veu més greu que hagi sentit mai, em va dir que els meus pares i la meva germaneta acabarien igual que aquell sac de merda fastigós del meu amic si jo no feia el que estaven a punt de manar-me. Sense dubtar, sanglotant, li vaig dir que sí, que faria el que fos, el que fos, el que fos.
Finalment, el que fos va ser venir a Bengasi, infiltrar-me a les tropes rebels, fer per guanyar-me la confiança dels líders dels traïdors i provar de passar tanta informació com pogués al bàndol lleial. Com si fos tan fàcil... Jo ja sabia que era un suïcidi, que no sabria com fer-ho. Tothom sempre m'ha dit que els meus ulls no saben mentir.
I és cert: no en saben. Fa tot just una setmana que vaig arribar i ja m'han descobert mirant uns papers dels quals no n'havia de fer res. He tractat d'inventar-me una excusa, però no m'han ni escoltat. "De genolls", m'ha ordenat l'home que ara m'assenyala amb el dit. "Ja saps que el càstig per als espies és la pena capital", afegeix. Estranyament, ara que ja només m'espera el tret al clatell d'una pistola freda, no puc deixar de pensar que el dia més feliç de la meva vida va ser el dia que em van matar al costat de l'Ayman i del Mahmoud.
