El teatre de Romeo Castellucci i la seva companyia Socìetas Raffaello Sanzio ha esdevingut un paradigma del desenvolupament del llenguatge teatral cap a un joc d'abstraccions assimilable al camí que han fet les arts plàstiques en els últims vuitanta anys. La desconstrucció del discurs narratiu i l'alteració dels codis de relació amb l'espectador formen part d'una feina d'investigació que fixa les arrels en el que hi ha d'atàvic en l'ésser humà i en el teatre més arcaic, servint-se de formes properes a la performance dels anys seixanta del segle passat, i d'una simbologia pròpia d'un gest artístic obert a les més variades interpretacions.
Castellucci va recórrer el cel, l'infern i el purgatori de la Divina comèdia de Dante en una trilogia de dos espectacles i una instal·lació que es va veure al Grec 2009. Una lectura essencialista de gran impacte visual i d'una plasticitat amable. Molt al contrari del seu nou projecte, Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu , que s'acaba de presentar al Teatre Lliure en el festival Grec 2011 i que, més enllà de la voluntat de provocació, deliberada o inconscient, que pugui tenir el director italià, va aconseguir provocar sensacions gens agradables als espectadors.
Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu , segons tinc entès, ha estat revisada des de la seva primera i polèmica representació a Bèlgica (els espectadors van demanar que els tornessin els diners), fet que confirma una fitxa tècnica amb més intèrprets dels que hi ha en realitat. Aquesta obra vol ser, entenem, una reflexió sobre la relació entre l'ésser humà i Jesús, resumida amb la frase final que apareix gravada sobre el gran rostre del fill de Déu, extret d'una pintura de fa segles: Aquest no és el meu pastor ( You are not my shepherd ). Sentencia que sembla una resposta a la primera escena, en què un fill cuida el seu pare, vell i acabat, amb amor i un xic de desesperació.
Olor de merda
Amb un tractament hiperrealista, que inclou l'olor a merda, Romeo Cas-tellucci mostra l'atenció del fill (Sergio Scarlatella) cap un pare (Gianni Plazzi) amb incontinència fecal que no hi ha bolquer que pugui aturar. La imatge del fill netejant el cul emmerdat del pare, la impotència d'ell, que només plora, remou la memòria emocional de l'espectador a la vegada que provoca fàstic i ràbia. Dues sensacions que Castellucci sap com provocar.
Trencar la imatge
El fill de Déu, des del fons de l'escenari, s'ho mira. I tot seguit un grup de nens envaeix l'escenari i bombardeja la imatge (amb instruccions de trencar-la, si poden) al mig d'un espai sonor de temps de guerra. Jesús, responsable de la degradació de l'ésser humà, és abatut com a ésser mitològic per aquells dels que deia: "deixeu que s'acostin a mi". És molt probable que Castellucci asseguri que en aquest espectacle no hi ha cap discurs religiós. I és veritat, però la seva indagació sobre el rostre del fill de Déu, que a la fi és el de qualsevol persona, deixa el regust terrible de la fragilitat del totpode rós ésser humà.
