Publicitat
Publicitat

FOTOCONTE

La indignació

El meu pare s’indigna molt fàcilment. De sempre. Per qualsevol cosa s’emprenya. Per exemple, jo suspenc bastant al col·le i ell s’emprenya: normal. Però el segon trimestre ho vaig aprovar tot i ell també es va emprenyar. És això el que vull dir, que s’emprenya en general, per tot. Jo, a això només hi veig un avantatge: que mai has de patir per si s’emprenyarà o no, perquè ja saps que sí, que s’emprenyarà.
La meva mare sovint li diu: de veritat, no sé què fer perquè estiguis content. I és que content content, al meu pare, jo no l’hi he vist mai. Per tant, la meva mare té raó, no té ni idea de què fer perquè estigui content. El meu pare, quan s’emprenya, t’assenyala amb el dit i mou la mà amunt i avall, fent cops de canell, com si estigués disparant amb una pistola. I crida, esclar. Jo ja no l’escolto gaire. Em distrec amb els capellans. El meu profe de català em va dir que les escopinadetes aquestes que treus quan no controles o quan dius la te o la pe es diuen capellans, però no em va saber explicar per què. Tampoc m’importa.
Doncs això, el meu pare crida i jo miro on van a parar els capellans. Quan crida a ma mare se li posa molt a prop i la pobra en rep molts a la cara, però aguanta, mai l’he vista dir-li, jo què sé... Carinyo, podries cridar un parell de passes més lluny i així no rebria tants capellans a la cara? Bé, la meva mare segur que en diria lapos i no capellans, perquè ella parla així, però no, no gosaria dir-li mai això al pare. Vaja, em sembla que no.
Quan el meu pare em crida a mi no es posa tan a prop, no en rebo tants, de capellans, però en rebo. Llavors faig apostes. Jo què sé, parells o senars, per exemple, i compto els que em toquen a la cara a veure si al final són parells o senars. O penso: a l’ull esquerre. I estic allà esperant sense moure’m, perquè si em moc és trampa, a veure si me’n cau un a l’ull esquerre. Em distrec amb coses d’aquestes. I no només s’emprenya amb nosaltres, als de la tele també els fot una mà de crits. Es mira els programes aquests de cridar i ell també crida. Un cop els va trucar per telèfon. Estava tan emprenyat que volia parlar amb qui fos. Ja no recordo per què. El van tenir mitja hora esperant i es va acabar emprenyant per la música que posaven al telèfon. Als restaurants també és un número. Sempre es queixa: si no és fred, crema; el vi sempre el troba dolent i es fa portar una altra ampolla, per res, per fotre només. La meva mare de vegades es mor de vergonya, però jo passo. A part d’això és bon tio. A la feina el tenen molt ben considerat, de debò, li van donar un premi o jo què sé què. Un cop que tenia festa el van trucar a casa però ell no hi era perquè havia anat al cine amb ma mare i la noia que trucava em va dir que sisplau que l’avisés així que arribés perquè tenien una urgència i sense ell no se’n sortirien. Ja veus, tan plasta que és a casa, i a la feina, sense ell, no se’n surten.
Hi ha una cosa que m’agrada de quan s’emprenya davant de la gent: mirar la penya del voltant. La gent el mira cridar amb els ulls molt oberts i l’escolten amb atenció. La veritat és que crida bé. Suposo que la pràctica hi fa molt. Altra gent, quan crida, s’embarbussa, no construeix bé les frases, els costa de trobar la paraula que busquen... El meu pare, no. Ell, cridant, raona de nassos, millor que parlant, i té més vocabulari. Per això la gent l’escolta, perquè ho fa bé.
Pegar no pega. A veure, jo alguna hòstia sí que he rebut, però res, el que és normal. I és que a mi em sembla que el seu descontrol és molt controlat, m’explico? Ell s’emprenya, però al mateix temps sap el que fa i es regula. No ho sé... El fet és que pegar no pega. Un cop em va dir que això de cridar i emprenyar-se va molt bé per al cos, que agafes bones postures de columna, que fas treballar molta musculatura, els abdominals sobretot, que per això ell està tan en forma. Aquí potser sí que feia conya perquè en forma en forma ja es veu que no ho està.
Per cert, no ho havia dit, el meu pare és el de la dreta, el que va amb uniforme, el de la barbeta de cabra i les mans a les butxaques.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT