Els lesionats medul·lars no tornen a la feina per por de perdre la pensió

BarcelonaLa Carola Carbonell té 37 anys i és treballadora social a l’Institut Guttmann des de fa una dècada. És tetraplègica des que en tenia 24. I va ser la primera persona a Espanya que va aconseguir, davant del Tribunal Suprem, mantenir tota la pensió que percebia i poder-la compatibilitzar amb el sou d’una jornada laboral completa.

“Treballar et fa sentir realitzat personalment i normalitza la teva vida”, explica la Carola. “Però les despeses de les persones amb gran discapacitat són més altes que les d’una persona que no en té, ja que calen ajudes tècniques, adaptacions, rehabilitació, transport… La pensió és necessària”, sentencia.

La reincorporació al mercat laboral de les persones que tenen una lesió medul·lar ronda actualment el 5%, segons l’Institut Guttmann. Una xifra baixa i que, en molts casos, es dóna per culpa de la indefinició legal al voltant de la compatibilitat entre tenir un sou i percebre una pensió.

“Molta gent té por de treballar, perquè si ho fas t’obliguen a passar pel tribunal mèdic de la Seguretat Social, que, en funció de si creu que ha millorat la lesió, cosa que en un lesionat medul·lar és difícil, decideix si et deixa compatibilitzar pensió i sou”, comenta Àngels Garcia, directora de l’equip d’assessorament laboral de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de Barcelona. El problema i la inquietud, però, vénen per l’aleatorietat mostrada anys enrere per la Seguretat Social a l’hora de treure o rebaixar les pensions. “Hi ha hagut èpoques en què retiraven la pensió quan es treballava i per recuperar-la s’havia de reclamar legalment i arribar, en algunes ocasions, fins al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A vegades podien passar tres anys fins a recuperar-la”, afegeix.

“Després que el meu cas guanyés al Tribunal Suprem, cada vegada hi ha més persones que es plantegen treballar després d’haver adquirit qualsevol tipus de discapacitat física”, recalca la Carola. Però molts encara es mostren escèptics. Garcia matisa: “El precedent de la Carola no garanteix que algú altre es pugui trobar amb la sorpresa que hagi de tornar a anar a judici perquè se li reconegui la situació. No té per què passar, però pot passar”.

Són molts els casos de persones que a causa de la incertesa i els precedents opten per no tornar a la feina. És el cas del Dani Gallardo, que té 30 anys i és tetraplègic des de fa quatre anys: “Jo volia treballar per sentir-me útil i em van dir a la Seguretat Social que si ho feia el tribunal mèdic m’avaluaria per dir-me si podia seguir amb la feina i cobrar el sou i la pensió”. Davant la poca seguretat, el Dani va preferir no arriscar-se a tornar al món laboral. Però es queixa que s’hauria de poder saber abans de prendre la decisió de treballar “si et trauran o no part de la pensió”.

“No hi ha facilitats ni una regulació clara i pot ser que la Seguretat Social apreciï una millora en la teva lesió però que no hi sigui realment, i això t’obliga a reclamar, portar informes mèdics, potser anar a un judici… Un embolic”, diu Garcia, que lamenta que, com a assessora legal, no pugui garantir a ningú que li mantindran la pensió si torna a la feina.

No tothom vol la pensió

Però hi ha casos de tota mena. El Karim Akdi, per exemple, que va arribar a Catalunya del Marroc el 2006, quan ja feia quatre anys que era tetraplègic, té clara la seva preferència: “Rebo una ajuda de dependència molt petita i crec que sí que puc tenir una pensió, però no la vull. Vull treballar, conèixer gent i sortir de casa. Per a mi és molt important”. El Karim va trobar la feina a través de MIFAS, a Girona, un dels molts serveis d’integració laboral que hi ha i que són claus a l’hora de reintegrar no només persones que han patit lesions medul·lars, sinó totes les que presenten alguna discapacitat física, al mercat laboral. “L’any 2015 vam inserir 286 persones”, manifesta Assumpció Torrent, coordinadora. A l’àrea de Barcelona, l’ECOM també treballa en la mateixa línia. “L’any passat vam atendre unes 1.400 persones i, d’aquestes, un 30% es va inserir en empreses”, il·lustra Jèssica Celdà, de l’àrea laboral de l’ECOM.

Poder treballar ha sigut per a la Carola la manera de viure amb la màxima normalitat la seva situació. “Després de patir una lesió vols tornar a la teva quotidianitat i portar una vida el més digne possible i realitzar-te com a persona”, confessa. “Simplement vull poder portar una vida com tothom”, conclou.

Els riscos de les mesures alternatives

La LISMI (llei d’integració social del minusvàlid) obliga les empreses de 50 o més treballadors a destinar un 2% de la seva plantilla, com a mínim, a persones amb una discapacitat igual o superior al 33%. Però fa uns anys també es van admetre mesures alternatives, com ara col·laborar amb una fundació o associació declarada d’utilitat pública, en lloc de contractar personal amb alguna discapacitat, cosa que en alguns casos ha dificultat la reintegració.

“Moltes empreses es decanten per aquesta via, i això, juntament amb la crisi econòmica, complica el retorn al mercat laboral d’aquestes persones”, assegura Àngels Garcia, de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de Barcelona. La part positiva “és que sigui quina sigui l’opció triada acaba revertint en el col·lectiu”, diu Jèssica Celdà, de l’ECOM.