Publicitat
Publicitat

ARA ENS EN SORTIM

Ricard Mira, que té esquizofrènia des de jove, s'ha convertit en un escultor apassionat

"La malaltia m'ha permès gaudir de la vida"

"Per entendre el que li passa a una persona que té esquizofrènia cal pensar en un malson que dura tota la vida". Amb aquestes paraules tan contundents Ricard Mira defineix la malaltia que té des que era un adolescent, i tot seguit ho matisa: "Però és pot controlar". "A mi la malaltia m'ha permès gaudir de la vida, m'ha permès cuidar-me i cultivar les meves aficions", destaca Mira.

Ara el Ricard té 60 anys i ensenya, satisfet i content, les escultures que s'acumulen al taller que té als baixos de casa. Ha convertit la seva gran passió en una feina diària que el manté viu i que l'ajuda a lluitar contra l'esquizofrènia. Però no tot ha estat sempre fàcil. "El primer brot de la malaltia el vaig tenir als 17 anys -recorda-, en una època en què no hi havia cap mena de sensibilitat cap als malalts mentals". De fet, ningú li va dir què li passava, per què sentia veus i presències o se sentia amenaçat en una conversa normal. Per als seus pares "va ser un cop molt dur, no ho van acabar de pair mai", recorda Mira. Després d'aquell primer bot li van començar a aplicar una teràpia amb electroxoc que va durar tres anys. "Era molt dur -recorda-, després que m'apliquessin l'electroxoc no sabia ni com em deia. Els efectes em duraven un any sencer i em donaven morfina per superar-ho". Tot i això, explica que "els brots milloraven". Al cap de tres anys, va ser quan algú -en aquest cas, un metge- per primera vegada li va explicar el que li passava i va pronunciar el nom de la malaltia: esquizofrènia.

El Ricard n'havia sentit a parlar però no en coneixia els detalls i l'únic referent que tenia era el tiet d'un amic seu, a qui anomenaven el Boig, que la patia. A partir d'aquell moment, es va començar a apartar del seu circuit d'amics perquè ell no ha amagat mai la seva malaltia i reconeix que "a molta gent li fa por". "A la gent li falta molta informació sobre les malalties mentals, portem un pes molt gran a sobre, tant nosaltres com les nostres famílies", es queixa.

La importància de la família

El Ricard avui té una família, la seva dona i el seu fill, que han estat fonamentals en la seva lluita amb la malaltia. A la seva companya la va conèixer als 20 anys, quan ja estava diagnosticat, i recorda que una de les primeres coses que li va explicar va ser que tenia aquesta malaltia. "I com va reaccionar ella?", li pregunta molta gent. "Doncs tan bé que es va casar amb mi", respon ell rient. "Recordo que en aquella època m'havia apartat del circuit habitual de les meves amistats, no sortia gaire i passava moltes hores a casa", explica. Van ser uns amics els que van insistir que anés un dia d'excursió i, a contracor, va acceptar la proposta. Aquell dia va conèixer la que avui és la seva dona. "No vaig voler esperar gens a parlar-li de la meva malaltia", diu. I també ho ha aplicat amb la gent que ha anat coneixent al llarg dels anys. "Si els ho puc explicar jo, tot va bé. Les persones em van coneixent i veuen que no passa res. Per això és important que sigui jo qui ho expliqui", subratlla.

Ritme de treball intens

Els experts diuen que hi ha dos grans desencadenants de l'esquizofrènia: l'estrès agut i les drogues. El Ricard no havia pres mai drogues, però des dels 14 anys treballava a la fàbrica de la Derbi a un ritme molt intens. Als 17, quan va tenir el primer brot, feia torns de 13 hores i mitja i, a banda, a les nits, estudiava un curs de preparació per fer enginyeria. "El meu ritme de vida era frenètic", recorda. Van ser els companys de feina els que van detectar els primers símptomes de la malaltia i els propietaris de la fàbrica el van enviar a un metge que coneixien. Tot i l'esquizofrènia, el Ricard va seguir treballant fins als 29. "Amb l'arribada de la democràcia van anar traient les persones malaltes de les empreses, tot i que no m'ho van dir directament: em van dir que el meu cas era com el d'un amic que havia tingut un accident i anava en cadira de rodes. Jo, per a ells, era el mateix", destaca. Recorda que es va sentir com si li diguessin: "No serveixes per a res". Va ser llavors, als 29 anys, obligat a estar a casa tot el dia, amb un fill petit, quan va decidir fer alguna cosa. I va ser l'escultura. "Vaig començar com si fos un passatemps i em va començar a agradar molt. Per mi ha estat com una teràpia, l'escultura m'ha salvat", diu.

Actualment, després d'haver exposat en ciutats com Frankfurt, Miami, Sevilla i Barcelona, té el taller ple d'obres que recorden les figures que feia l'escultor Pablo Gargallo i prepara una gran mostra per a una galeria de la capital catalana. "L'escultura m'ha fet adonar que sí que serveixo per fer alguna cosa bé, quan em van jubilar de la feina em vaig sentir malament, però em van obrir les portes al món de l'art". Recorda que una de les altres coses que el preocupava era com explicar al seu fill què era treballar, com era el món de la feina que ell va abandonar tan jove. Però, tot i això, ho ha fet. "A poc a poc li he anat explicant el que havia après", diu.

Més continguts de