El manifest socialista de 'l'inspector' Josep M. Pou

BARCELONA.Per un savi de teatre, un actor que confessa que ha invertit tots els beneficis de la seva llarga carrera a veure teatre per tot el món, que Truca un inspector de J.B. Priestley no hagi fet temporada en cap sala comercial catalana des del 1951 és un pecat capital. Josep Maria Pou s'ha proposat reparar la injustícia i dirigirà, a partir d'aquest divendres al seu Teatre Goya, l'enèsima adaptació d'una obra que es representa periòdicament als millors escenaris del món des del 1945. "La gent de Barcelona de setanta anys en avall no l'hauran vista dalt d'un escenari professional, però en canvi l'han mantinguda viva els grups de teatre d'aficionats perquè és un títol molt popular i molt assequible: un únic decorat i només cinc personatges", diu el director. Del mateix autor, el referent teatral més proper és El temps i els Conway que va dirigir Mario Gas el 1992.

Teatre policíac i polític J.B. Priestley (1894-1984) va ser un propagandista del partit laborista: "Va influir molt en l'arrelament de les idees socialistes, tenia una obsessió contra la desigualtat social", assegura Pou. L'autor les propugnava a través d'un programa radiofònic de la BBC on engegava "uns monòlegs que tenien una audiència brutal: era l'únic anglès que aconseguia ser més escoltat que Churchill!", il·lustra el director. Priestley va abocar tot el seu activisme polític a Truca un inspector , un text que d'entrada sembla una obra de gènere policíac, a l'estil de les novel·les que en la mateixa època signava Agatha Christie, i que de mica en mica es va anar convertint en un text de més abast, incòmode i transcendent. Pou ho defensa com a teatre polític, sense embuts. "La funció és una paràbola moral exemplaritzant. Priestley l'escriu després de la Segona Guerra Mundial i ho fa perquè tem que Anglaterra no hagi après res. Vol alliçonar els contemporanis".

Un inspector enigmàtic

Josep Maria Pou interpreta l'inspector Goole, un home cepat i intrigant que irromp a casa dels Birling per preguntar a la família de rics burgesos, un per un, la seva relació amb una noia que s'acaba de suïcidar. Carles Canut i Victòria Pagès són els pares, defensors acèrrims de les idees liberals i individualistes, i tanquen el repartiment els fills Paula Blanco, Ruben Ametllé i David Marcé. "L'obra té truc. Enganya el públic amb un text policíac però és gairebé un manifest polític. Són coses que m'agrada dir a l'escenari", defensa Pou. Qui diu que el teatre polític està demodé ?