Publicitat
Publicitat

L'animal multiorgànic més antic de la Terra té una complexitat molt més gran del que sembla. Alguns experts teoritzen que té cervell

Les meduses són molt més que plasma i verí

Fins que no vaig conèixer Doug Allen, l'expert en aquaris que em va guiar per l'enormement popular exposició de meduses a l'Aquari Nacional dels EUA, a Baltimore, la meva experiència personal amb les meduses consistia principalment a fer-les servir com qualsevol altra excusa per no banyar-me: "Em podria picar una medusa!" No és el que va passar, de fet, a 1.800 persones a la costa de Florida només la setmana passada? Així que quan Allen es va aturar de cop, va enfilar una escala de mà cap a dalt d'un dels tancs i va cridar: "Vols intentar agafar una aurèlia -una espècie de meduses-?" El meu primer impuls va ser empènyer uns quants nens que feien una visita escolar fora del pas mentre sortia disparada cap a la porta. El meu segon impuls...

Massa tard. Una medusa d'uns vuit centímetres havia estat entaforada a les meves mans, i la por de seguida es va transformar en fascinació. La medusa brillava i resplendia. Amb els circells tancats tenia l'aspecte d'una pastilla rodona de sabó de glicerina, o potser de diafragma translúcid, i tenia un tacte ferm, agitat i viscós, com un tros de fetge cobert de sucre en un rovell d'ou. I, malgrat tot el vigor de les meves carícies, no vaig detectar cap picada.

"El verí d'una aurèlia comuna és molt dèbil", diu Anders Garm, que estudia meduses a la Universitat de Copenhaguen. "Hauries de fer-li un petó a la medusa per notar-lo". No hi havia cap risc que passés això, però en canvi, quan ens en vam anar, la medusa va deixar enrere el seu propi petó al palmell de la meva mà: una pel·lícula enganxosa sorprenentment difícil d'eliminar.

Entre el gran inventari de criatures multicel·lulars a la natura, les meduses semblen les més allunyades de nosaltres, tan diferents com ho poden ser uns éssers mòbils i pertanyents al regne animal. On són el cap, el cor, l'esquena, el tors, la simetria en els òrgans i en les parts del cos? On és la simetria bilateral?

Amb tot, si alguna dinastia taxonòmica té dret a la designació d'animal terrícola genuí i emblemàtic, i a dir-nos als altres que som estrangers nouvinguts, és la medusa. Un grup divers de milers d'espècies d'invertebrats enganxosos en forma de sac i que es troben arreu del món, les meduses són tan antigues que sembla increïble; tenen entre 600 i 700 milions d'anys o més. Això vol dir que són aproximadament dues vegades més antigues que els primers insectes i peixos teleostis i que tripliquen l'edat dels primers dinosaures.

"Les meduses són l'animal multiorgànic més antic de la Terra", diu David J. Albert, expert en meduses al Laboratori Biològic Marí de la Badia de Roscoe a Vancouver, al Canadà. Malgrat la seva noble antiguitat, la ciència dominant les ha ignorat i les ha interpretat malament, i han estat rebutjades com si només fossin un protoplasme mecànic amb boca.

Neurones en ordre i 24 ulls

Ara, en un seguit d'estudis nous, hi ha hagut investigadors que han descobert que hi ha molta més complexitat i matisos en una medusa del que sembla. A l'edició del 10 de maig de la revista Current Biology , Garm i els seus col·legues descriuen l'increïble sistema visual de la cubomedusa, en què una matriu interactiva de vint-i-quatre ulls de quatre tipus diferents -dos dels quals són molt semblants als nostres- permeten a les meduses navegar com si fossin mariners experimentats a través dels pantans de manglars en què viuen.

AThe Journal of Experimental Biology , Richard A. Satterlie, biòleg marí a la Universitat de Carolina del Nord a Wilmington, ha qüestionat fa poc la creença clàssica que les meduses no tenen cap semblança amb el sistema nerviós central de què nosaltres, els vertebrats superiors, estem tan orgullosos. La distribució de les neurones d'una medusa pot ser comparativament més difusa que la d'un animal que té cervell i medul·la espinal, diu Satterlie, però no és ni de bon tros un atzarós absurd . Investigacions recents de l'arquitectura i de l'activitat neural que tenen revelen proves de "condensació neural", llocs on les neurones s'uneixen per formar estructures que fan de centres integradors -agafen informació sensorial i la tradueixen a la resposta adequada.

"La conclusió és que les meduses fan molt més del que la gent es pensa", diu Satterlie, "i quan els llibres de text universitaris afirmen que no tenen sistema nerviós central, s'equivoquen del tot".

Albert va més lluny i insisteix que cal fer saber que la medusa té cervell. Va estar anys estudiant la població resident d'aurèlies a la badia de Roscoe (a prop de Vancouver) i va començar amb una pregunta ben simple: com pot ser que hi hagi una població resident? Les marees cada dia es mouen cap endins i cap enfora de la badia. Se suposava que eren com el plàncton, és a dir, que anaven a la mercè de les marees. Com és que la marea no se les emportava mar endins?

Albert va descobrir que les meduses no són flotadores passives en absolut. Quan la marea comença a baixar, es deixen portar per l'onada fins que topen amb un banc de grava, i llavors neden cap avall per arribar a les aigües quietes. Es queden en aquell oasi calmat fins que la marea creix i llavors tornen a pujar i són conduïdes cap a la badia.

També va descobrir que les meduses tenen uns mesurador de salinitat i que a l'estiu eviten l'aigua fresca de la neu fosa que arriba a la badia i se submergeixen fins que troben prou sal. Els agrada agrupar-se en bancs de meduses i a través dels plecs moleculars a fora de les seves ombrel·les poden distingir entre una companya amistosa i una medusa d'una altra espècie que se les podria menjar.

"Si una aurèlia nota que una medusa depredadora la toca, es gira i es posa a nedar", diu Albert. "Quan topa amb una altra espècie benigna, però, com fa sovint, no passa res".

Llums hipnotitzants

"Quan t'adones d'aquests comportaments et demanes com estan organitzats i què els executa", segueix en una entrevista telefònica. "No són simples reflexos, són comportaments organitzats". Albert va concloure que les meduses han de tenir alguna mena de cervell. "Això és el que fa un cervell", diu. "Controla comportaments".

En un escrit d'enguany a Neuroscience and Biobehavioral Reviews , va resumir aquestes seves observacions sota el títol Què hi ha a la ment d'una medusa? , i la resposta era: "molt". Cervell i bellesa, i també cert amanerament estètic. Entre les meduses en exposició a Baltimore n'hi havia que tenien aspecte de cors que bategaven, altres que semblaven bolets verinosos de taques, altres, para-sols amb volants decoratius. N'hi havia alguna que podria ser un excel·lent barret per a un casament reial.

"Són llums fluorescents vivents", diu Jack Cover, comissari de l'aquari. I són tan hipnotitzants per als visitants que, diu Allen, "són a dalt del rànquing de la popularitat, al costat dels dofins". Cosa que és bona, si es considera que la infraestructura que es necessita per mantenir les sílfides sanes i felices pot costar milions. "Mantenir les meduses és un art", diu Vicky Poole, la directora de l'exposició.

Les meduses en llibertat, en canvi, no tenen problemes per mantenir-se. Viuen en oceans oberts, al llarg de costes i en llacunes, i algunes poden suportar l'aigua fresca. Com que tenen necessitats moderades d'oxigen, poden créixer en "zones mortes" postalgals i altres aigües contaminades, a diferència de la majoria de vida marina -no és sorprenent per un grup que ha superat cinc extincions massives-. Les meduses adultes poden tenir mides molt variades: des de l'Irukandji australiana, que té aproximadament la mida d'un dit, fins a la més gran, la medusa melena de lleó àrtica, amb una ombrel·la d'entre 2,5 i 3 metres d'ample i tentacles que arrossega 30 metres o més.

Un segell distintiu de les meduses és la seva simetria radial, un esquema corporal concèntric que s'associa més aviat a les flors, però que els permet nedar i deixar-se portar per l'aigua en línia recta. Totes són carnívores: mengen plàncton, crustacis, ous de peixos, peixos petits i altres meduses, i mengen i evacuen pel mateix forat, al mig de l'ombrel·la.

Verins letals per protegir-se

Les meduses no cacen activament, sinó que usen els tentacles com a xarxes de deriva. Si un peix els frega les potes -que habitualment són invisibles-, la pressió provoca que les cèl·lules picants dels tentacles alliberin petits arpons plens de neurotoxines. A l'espècie més verinosa, aquestes neurotoxines treballen per evitar qualsevol cosa que els pugui danyar el teixit. "Si una medusa volgués empassar-se una gamba que no estigués completament morta", diu Garm, "la gamba perforaria el seu estómac".

Alguns d'aquests verins són prou poderosos per matar animals molt grans que les meduses no tenen cap intenció de menjar-se, inclosos els humans. És coneguda una cubomedusa australiana que pot matar un home adult en qüestió de segons o minuts. No obstant això, com que els arpons són tan superficials els australians han après que poden protegir-se'n simplement cobrint-se la pell amb unes mitges.

Els animals viuen i s'alimenten entre les arrels d'arbre submarines en pantans tèrbols de manglars. Cada nit són escombrats lluny dels arbres i s'enfonsen cap al fons fangós de la llacuna. Al matí han de tornar a les arrels o arriscar-se a morir-se de gana. Pugen cap a la superfície i els seus ulls, enfocats cap amunt, miren cap al cel fins que finalment detecten els mangles i comencen a nedar cap a casa.

Més continguts de