BarcelonaDemà s'acomiada de La Villarroel Pluja constant . Segons la crítica barcelonina, un dels èxits segurs de la temporada. El diumenge 30, acabarà Agost al TNC. Un altre triomf anunciat -encara que amb la boca petita- pels àrbitres del gust teatral. El primer diu adéu amb una resposta del públic més aviat tèbia. El segon, amb les entrades esgotades -incloses les set funcions de pròrroga venudes en quatre hores-, pel calendari tancat d'un teatre públic. L'audiència ha tornat a reivindicar el seu tron i de passada obre un nou debat sobre l'indesxifrable misteri que envolta l'èxit o el fracàs d'una proposta.
Els dos muntatges són estrenes a Catalunya de dos autors contemporanis nord-americans. Grans desconeguts per als milers d'espectadors que han sentit la curiositat de provar sort en comprar la seva entrada. Les dues funcions coquetegen voluntàriament amb gèneres propers a la cultura popular: les històries policíaques de Pluja constant i el melodrama familiar televisiu d' Agost . Les dues produccions compten amb l'al·licient publicitari de l'intèrpret ganxo (Joel Joan a La Villarroel, Anna Lizaran i Emma Vilarasau al TNC). Els dos títols han estat dirigits per dos autors-directors (Pau Miró i Sergi Belbel) que tenen la confiança del públic. Les dues obres reelaboren i actualitzen la gran obsessió de la dramatúrgia nord-americana: la família.
I una interessant coincidència: els dos textos provenen de l'àrea d'influència de la prestigiosa Steppenwolf Theatre Company de Chicago. Keith Huff ( Pluja constant ) ha estrenat obra en el seu programa de nous autors i Tracy Letts ( Agost ) forma part com a autor i actor d'aquesta singular companyia estable que neda contracorrent des de fa més de 35 anys en la seva particular defensa de l'autoria nord-americana dels segles XX i XXI.
I ara les diferències. Primer les evidents: la radical austeritat escenogràfica ( Pluja constant ) davant la justificada monumentalitat arquitectònica ( Agost ); tres actes i més de 240 minuts de desacords familiars -comandats per l'emmetzinada matriarca- i uns 90 minuts d'acte únic per al cara a cara entre dos policies a punt de sacrificar la seva incorruptible amistat. Diferències subtils: l'eixuta escriptura teatral de Huff -enfrontat a la tècnica del diàleg precís de sèries com Mad men - que utilitza els recursos dramàtics del thriller més convencional per parlar de la solitud, i l'eclèctica dramatúrgia de Letts, que passa per tots els estils -de la comèdia corrosiva al culebró melodramàtic, de la riallada al cop d'efecte tràgic- per crear una successió d'escenes memorables per la seva extensa nòmina de personatges.
En això també coincideixen: totes dues funcions són sobretot la base per construir esplèndids treballs interpretatius. El millor que hem vist en molt temps de Joel Joan i Pere Ponce -magnífics en la seva antagònica història d'ascens i caiguda-, i de Jordi Banacolocha, Abel Folk, Maife Gil, Rosa Renom, Emma Vilarasau i Anna Lizaran, la gran seductora d'aquesta funció.
I malgrat les semblances i el comú favor de la crítica, Pluja constant abandona la cartellera i Agost podria mantenir-s'hi fins a finals de temporada sense mostrar senyals d'esgotament. A banda de tornar a posar en evidència l'escassa influència de la crítica local, les diferents reaccions del públic no semblen respondre a cap paràmetre que es pugui mesurar, descodificar, analitzar i guardar per trobar la fórmula de l'èxit segur. Si existís aquesta eina màgica, potser Daniel Martínez s'hauria arriscat a conservar els drets d' Agost i produir o coproduir una obra que ara mateix és una mina d'euros. Potser hauria d'haver esperat a comptar amb els primers i desconeguts resultats d'una curiosa enquesta que han intentat posar en pràctica a Londres per mesurar la resposta emocional del públic. Segons el blogaire de The Guardian , Alistair Smith, un grup d'organismes relacionats amb el món del teatre londinenc van optar l'abril del 2009 per elaborar un qüestionari per conèixer l'impacte emocional de l'obra sobre l'espectador. Un test d'empatia artística. El West End i el públic no n'han fet ni cas. És l'últim intent psicoeconòmic per desvelar un misteri que sembla impenetrable.
